Act.59:  CRÍTICA A LA TEORIA DE KANT

En la meva opinió, considero la filosofia de Kant un tipus de pensament molt complex amb quelcom que resulta relativament fàcil d’explicar o fins i tot de deduir sense haver de creuar tants camins difícils. Si que és cert, que considero la seva moral un molt bon exemple el qual haurien d’aplicar moltes persones amb l’objectiu de fer un món millor i evitar tants problemes i falsedats en la societat o ambient en el que ens trobem i per tant, evitant l’ utilització de persones amb la fi d’aconseguir quelcom tal i com diu: “Obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona comen la de qualsevol altre, sempre com un fi i mai com un mitjà” . Si analitzéssim aquesta formulació arribaríem a la conclusió que Kant parteix del fet que hem d’estimar al proïsme com ens estimem a un mateix amb el que seria un bon lema per tal de fer una societat o fins i tot un món millor.  Però també, per altra banda, considero que la seva filosofia es molt difícil d’entendre, ja que parteix de tres idees que ofereixen uns elements determinants, fa ús també de conceptes difícils d’explicar amb el que en la meva opinió considero que es tracta d’una filosofia molt complexa. 

Act.58: EL BÉ I EL MAL - KANT 

NO HI HA RES BO O DOLENT MÉS QUE LA BONA O DOLENTA VOLUNTAT

EL BÉ O EL MAL?

Aquesta formulació ha de ser relacionada amb l’ètica Kantiana. És partidari doncs, del fet que arreu de la nostra vida o societat no existeix quelcom bo o dolent amb el que més endavant algú serà premiat o castigat. Sinó que, són les persones les que promouen que aquests fets succeeixin. Eus aquí on fa referència a la bona o dolenta voluntat amb el que cada persona decideix per si mateixa que fer i com fer segons quines activitats per tal de dur a terme accions dolentes o bones. Per tant, podem concloure que Kant vol fer-nos saber que tot està a les nostres mans i que és decisió nostre quin camí seguir per tal de fer les coses bé o malament o repercutir-les en els altres, tal i com diu : “Obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi i mai com un mitjà”.

Act.57:  ANÀLISI DE LA CAUSALITAT - JOHN LOCKE

IDEES PRINCIPALS:

Com a idees principals del text, hauríem d’esmentar que Hume, exposa la seva crítica de principi de causalitat amb el que és partidari doncs, que tota causa li segueix un mateix efecte amb  el que al llarg del text, es poden veure elements que donen suport a aquesta teoria mitjançant els raonaments de l’autor i fent comparacions amb diferents exemples bastant simples.

TÍTOL:

Acció i reacció.

ANÀLISI:

Aquest text, pertany a Hume, considerat el més important dels empiristes britànics. Estudià dret per pressió paterna, però exercí molt poc temps aquesta professió a causa de les seves aficions literàries i filosòfiques. En aquest text, l’autor ens vol fer arribar quina concepció té envers la idea del principi de causalitat. Primerament, haurem d’esmentar que és partidari del fet que tota causa té una repercussió amb el que a través del raonament ningú pot deduir de la mateixa causa, el mateix efecte. L’autor, ens fa un breu exemple d’aquest concepte amb les boles de billar amb el que diu: “Quan veig una bola de billar que es mou en direcció a una altra, la meva ment és moguda de manera immediata per l’hàbit cap a l’efecte acostumat i anticipo la meva visió en concebre la segona bola en moviment”, per tant, podem deduir que parla de costum i a més sap perfectament que la segona bola concebrà un moviment, però no gràcies a la raó. L’autor no creu que la raó sigui la causa que provoca l’ensenyament d’això sinó que l’únic capaç de fer possible que algú arribi a aquesta conclusió envers la causa són els propis sentits, tal i com ens vol fer arribar a la darrera línia del text on diu: Per més fàcil que pugui semblar aquest pas, la raó no podria dur-lo a terme ni per tota l’eternitat.

COMPARACIÓ:

Aquesta concepció envers la idea del principi de causalitat, la podríem comparar amb qualsevol filòsofs racionalista. Pel racionalisme, aquest fet, es tractava en si, d’una idea molt important però estava sotmesa a diferències inevitables a diferència del que deia Hume perquè mentre que altres filòsofs d’aquest moviment defensaven que entre els elements de causa i efecte hi havia una connexió necessària, Hume afirmava que a través del raonament, jo no puc deduir de la mateixa causa el mateix efecte i per tant entre la causa i efecte no hi ha una connexió necessària sinó que hi ha una conjunció constant.

Breu síntesi sobre la filosofia empirista

Act.56:  REBEL·LIÓ DAVANT INJUSTÍCIA

Idees principals:

En aquest text, el fillòsof John Locke tracta com a tema principal l’abús de poder que pateix la societat envers la política i altres afers.

Títol:

“Lluitant per una societat millor”

Anàlisi:

John Locke, al llarg del text, fa principal referencia al fet que un estat de guerra esdevé quan algú declara o mostra la intenció de dur a terme una acció contra un altre ésser humà. Atès que qui declara la seva intenció de dur a terme una acció en contra d'algú altre abandona l'estat de natura, qui està amenaçat pot utilitzar (i ha d'utilitzar) tots els elements al seu abast per defensar-se, fins i tot matant a la persona agressora. "Això fa que sigui lícit per a un home matar un lladre que, no havent-lo ferit en absolut ni havent declarat cap propòsit contrari a la seva vida, tanmateix haurà fet ús de la força per sotmetre'l al seu poder i prendre-li els diners o tot allò que li plagui" tal i com aclara en el segon tractat. Per tant, podem concloure que Locke propaga la defensa i la lluita en contra de l’abús de poder en la societat, degut a que nosaltres som qui realment decidim.

És, ens diu Locke, per prevenir l'aparició de l'estat de guerra que els homes s'agrupen en societat i abandonen l'esat de natura. I és així com sorgeixen les societats polítiques.

Comparació:

En la concepció hobbesiana la persona del príncep com a símbol és central: cal que hi hagi un príncep (un Estat) que faci por per tal que d’aquesta por en neixi l’obediència. Locke, en canvi, creu més en el paper de la llei (i de les conviccions compartides) que en el de la força.  Per a Hobbes una societat justa és la que té un govern que garanteix la seguretat. En l’estat de natura hi havia guerra de tots contra tots (bellum omnium contra omnes) i el contracte social garanteix la pau i la seguretat de la societat sacrificant la llibertat personal. Per a Locke, en canvi, el contracte social no significa cap renúncia; no priva els humans de la seva llibertat sinó que aporta una garantia més gran de la llibertat comú.

Comparació política entre filòsofs

Act.55: SOCIETAT POLÍTICA - JOHN LOCKE

Idees principals:

Com a idees principals hauriem d’esmentar el fet que Locke tracta el pas de l’estat de natura dins de la societat política, tot dient que l’element o pilar governador és el de la majoria.

Títol:

“La majoria té el poder”

Anàlisi:

Locke busca una solució per al poder polític que tingui en compte la naturalesa humana. De la mateixa manera que els il·lustrats del 18, Locke considera que l’home viu en una situació de dissort, però que aquesta dissort és reparable. Déu és prou savi per donar a cadascú els instruments per cercar la seva subsistència i la seva salvació. En el seu esquema de pensament, Déu ha creat els homes lliures,  iguals i independents, de la mateixa manera que els ha fet dotats de raó i que ha donat una llei natural. Aquest equilibri, però, es trenca per les passions dels homes. En conseqüència els homes han d’abandonar l’estat de naturalesa —que Hobbes identificava amb la guerra de tots contra tots— i consentir en la necessitat d’un poder polític en què el poder natural sigui posat en mans de la societat. Locke que ha viscut la violència religiosa extrema del període es planteja como ho haurien de fer els humans per viure en pau i per a ell la resposta és clara: cal limitar el poder polític de l’Estat. El poder polític de l’Estat ha d’estar limitat per la llibertat de consciència. Molt particularment, l’Estat no pot intervenir sobre la consciència religiosa.

Comparació:

El pensament polític de Locke gira al voltant d’una tesi central: la llibertat individual que ha de ser garantida per una autoritat. Al contrari de Hobbes, Locke creu que l’home té naturalment un sentit natural que és de caire moral. Sempre en oposició a l’absolutisme de Hobbes, Locke rebutja abandonar els drets de tots als designis d’un sol individu i s’estima més que els drets comuns siguin entregats a la comunitat, l’única que pot disposar d’un poder absolut.

Act.54: ESTAT DE NATURA - JOHN LOCKE 

Idees principals:

Locke defensa i expressa  que hi ha un dret natural que fins i tot en l’estat de natura impedeix envair la propietat dels altres i això no significa cap limitació de la llibertat. 

Títol:

“Estat perfecte de llibertat absoluta”

Anàlisi:

L’estat de natura té una llei natural que el governa, la qual cosa obliga a tothom. Aquesta llei, que és la raó, ensenya a tot el gènere humà que, essent tots iguals i independents, ningú no ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d’un altre”. La racionalitat, doncs, fixa els límits a la igualtat i la llibertat. Fa possible delimitar i respectar el que pertany a cadascú: la vida, la salut la llibertat i els béns de l’altre. Tothom en aquest estat és propietari d’alguna cosa i aquesta propietat ha de ser respectada. Per tant, l’estat de naturalesa no és un estat d’igualtat i de llibertat

 La racionalitat també obliga a tothom a complir una altra llei natural: la de castigar a qui no sigui prou racional, és a dir, a qui no respecti ni la vida, la salut, la llibertat ni els béns dels altres. Locke afirma: “l’execució d’aquesta llei en l’estat de natura s’ha deixat en mans de tots els homes. D’aquesta manera, tothom té dret a castigar els transgressors de la llei natural en grau suficient per a prevenir-ne la violació. Per tal com en l’estat de perfecta igualtat, on no hi ha, naturalment, cap superioritat ni jurisdicció dels uns sobre els altres, tothom ha de tenir dret a fer el que calgui en pro de l’acompliment de l’esmentada llei”

Comparació:

Hobbes i Locke comparteixen el paradigma contractualista en filosofia política, un model que arribarà fins a Rousseau. Però Hobbes teoritza un contractualisme absolutista (amb submissió absoluta de l’individu a l’Estat) i Locke un contractualisme liberal (on l’individu mai no perd la seva llibertat originària) – mentre que Rousseau representa el contractualisme republicà. Però els diversos teòrics del contractualisme discrepen sobre les causes que van portar els humans a crear l’Estat, sobre els límits del pacte i sobre les circumstàncies que fan possible la legitimitat del fet de pactar.

Act.53: QUI SÓC JO?

Qui sóc jo? és probablement la pregunta més desconcertant, profunda, difícil, emocionant i interessant que ens podem fer a nosaltres mateixos. És desconcertant perquè al llarg de totes les respostes i les definicions que ens donem de nosaltres mateixos sempre acabem insatisfets. Sempre hi ha una mica més. Després de qualsevol resposta arribem a un a un: “però no és realment així”. “Qui sóc jo?” sembla una pregunta simple, potser la més simple, i no obstant això ens deixa desconcertats i confosos, ja que, pensem que la sabem i en realitat no.

És profunda perquè des que la rebem , és del major interès per a nosaltres. Des de l'origen de pensar en l'ésser humà ens hem fet aquesta pregunta i ha estat motiu de les nostres reflexions. Què pot ser més important que entendre qui sóc? Em refereixo a l'ésser humà en si, ja que, gens té major profunditat que la pregunta de qui és aquest “jo mateix”. Per tant, jo només sé que sóc quelcom que ha aparegut aquí, que no sap en quin moment va començar a tenir ús de raó, però que em trobo en una espècie de món dinàmic, amb el que només passa el temps i cada vegada em faig més gran però entenc menys. Suposo que estic determinada, que no sóc lliure i que sóc quelcom que només fa que lluitar pel que vol a diari. Només sé que no sé res.

Act.52: LA IDENTITAT

Aquesta activitat, és diferent de totes les que hem fet durant el curs, ja que, hem utilitzat la xarxa social "Twitter" i hem fet una classe de filosofia molt més dinàmica. L'activitat consistia en interactuar i compartir a la xarxa les nostres opinions a mesura que anàvem veient un video sobre la tema de la Identitat, el qual, adjuntaré a continuació per tal de poder ser vizualitzat i compartit amb altres i propagar aquest tòpic tan interessant!  

A continuació podeu vizualitzar el vídeo que hem analitzat:

                                

Act.51: TAULA COMPARATIVA

AUTORS RACIONALISTES:

Act.50: RELACIÓ ENTRE MENT I COS

IDEES PRINCIPALS
Aquest fragment filòsofic pertany a René Descartes I en ell podem veure un cert dualisme del cos i la seva ment. L’autor defensa que l’únic vertader que hi ha és el jo, perquè encara no ha expressat la seva teoría sobre la demostració dels cossos i de les coses.

TÍTOL DEL TEXT

Cos i ment

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text pertany al filòsof francès, Descartes, un dels autors més característics del racionalisme. Aquest fragment el trobem en la sisena de les seves Meditacions Metafísiques, les quals sintetitzen una bona part de la teoria del filòsof. L’autor considera que la evidencia, és a dir, les idees clares i distintes ens les transmet Déu. Al llarg del fragment està presentant una unió estreta entre cos i ànima els quals són explicats com una unió accidental igual que ho afirmava Plató. El cos i l’ànima diu l’autor que se’ns presenta de forma evident per tant, no podem negar la seva existència. Descartes està dient que l’ànima pot existir independentment del cos, i això li està suposant l’afirmació de la immortalitat de l’ànima com ho feia Plató.

COMPARACIÓ L’antropologia cartesiana pot ser facilment comparada amb els dos autors clàssics més influients, tot mostrant una certa relació cap a Plató, però clarament una forta oposició amb Aristòtil. Per a Aristòtil, l’ànima i el cos es troben a la mateixa realitat com a fruit d’una unió substancial, a diferència de la de Descartes que és substancial, i s’assemblaria bastant a la teoria platònica sobre la separació del cos i ànima en dues realitats oposades. Descartes està dient que l’ànima pot existir independentment del cos, i això li està suposant l’afirmació de la immortalitat de l’ànima com ho feia Plató. A continuació, trobeu una síntesi de tota la teoria cartesiana en la qual s'inclou l'antropologia.

Per últim deixar constància d'un vídeo molt interessant sobre el dualisme antropològic de l'autor:

Act.49: DEMOSTRACIÓ DE L'EXISTÈNCIA DE DÉU

IDEES PRINCIPALS
Aquest petit fragment pertany al famós filòsof René Descartes, el qual al llarg del text desenvolupa idees relacionades amb Déu, és a dir, qui considera sumament perfecte, tal i com podem observar i analitzar detingudament durant la lectura i amb el que considera una substància infinita a diferència de nosaltres; finita.

TÍTOL DEL TEXT

L'existència d'un ésser grandiós.

ANÀLISI DEL TEXT

Al llarg del text, sen's presenta idees indubtables de desconéixer com és el cas de l'existència de Déu, amb el que l'autor considera que veritablement existeix i a més esmenta que és sumament perfecte. Però, segons la teoria que defensa l'autor, diu que hi ha una idea que no la podem tenir, ja que, no existeix exteriorment, és a dir, fa total referència a Déu. Per tant, per aquesta demostració, busca una causa, i diu que és impossible que nosaltres siguem la causa d'aquesta idea perquè nosaltres a diferència de Déu sóm substàncies finites i Ell, és infinit. Si de veritat, tal i com sen's presenta en el text  Déu es tan perfecte, podem arribar a la conclusió que existeix. Però per altra banda trobem la idea de muntanya i vall amb la que fa referència comparant-se amb Déu, o també quan diu que per ell Déu existeix tal i com ho creu amb les matemàtiques. Per tant, podem deduïr que l'autor té una clara voluntat d'expressar que la demostració de l'existència de Déu, és totalment vertadera.

COMPARACIÓ

Aquesta teoría de la demostració de l’existència de Déu i de les coses la podem comparar amb les cinc vies de Sant Tomàs d’Aquino les quals mitjançant uns arguments en conclou sempre dient que Déu és únic i el més perfecte.

Per últim a més de la presentació que us deixo aquí, m'agradaria enllaçar-vos a un link molt interessant sobre "Les proves de l'existència de Déu". (Premeu click al títol)

Descartes i la necessitat de l'existència de Déu.

Act.48: UNA ALTRA FORMULACIÓ DEL COGITO.

"Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar incertes, de la qual hom no pugui tenir el menor dubte? No hi ha Déu, o algun altre poder, que em posa a l'esperit aquests pensaments? Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. Jo, si més no, no sóc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se'n segueix d'aqui? Sóc jo de tal manera dependent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m'he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m'he persuadit doncs també que jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m'he persuadit, o solament si he pensat aiguna cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d'haver-hi pensat bé i d'haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició «jo sóc, jo existeixo», és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit."

IDEES PRINCIPALS

Aquest text, pertany a René Descartes i el seu objectiu principal és arribar a la primera veritat que constitueix una partida de la filosofia, el jo. Intervé la figura del geni maligne com a divinitat enganyadora que el fa posar en dubte i el fa enganyar, però el fet de dubtar, vol dir que està pensant i en conseqüència existeix.

TÍTOL

Demostració de l’existència

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text és del filòsof racionalista Descartes, en ell es fa referència a la demostració de la existència de la filosofia primera que és el jo, però el que està intentant afirmar el filòsof és la capacitat de Déu de posar la idea en les coses, és a dir, que les idees les trobem en les coses. Però principalment l’autor ens vol transmetre el fet que ell necessita arribar a la certesa i això li suposa haver de passar per un cert grau de dubte per tal d’arribar a allò evident o cert. Descartes incorpora la personalitat del geni maligne que és com una divinitat que intenta enganyar-nos perquè dubtem fins i tot de nosaltres mateixos, però no podem dubtar del jo, perquè és la primera veritat .

COMPARACIÓ

Tot i que ja Sant Agustí parla del jo no ho desenvolupa com a tema central de la seva filosofia i és per això que Descartes obre un nou paradigma: un paradigma on la figura del jo pren el màxim protagonisme.
Per finalitzar el comentari m'agradaria compartir una presentació molt dinàmica i amb tota la informació possible sobre René Descartes titulat "Una aproximació al seu pensament", on podem trobar tot envers l'autor, les teories i els temes que tracta!

Meditacions metafísiques de Descartes (I-VI) from Enric Gil Garcia