Act.47: CARTA A MENECEU

IDEES PRINCIPALS

Aquest text filosòfic d’Epicur ens transmet que és innecessari tenir por a la mort perquè nosaltres hem d’enfocar la nostra vida a ser feliços assolint els plaers vitals diversos. D’altra banda això no significarà que haguem d’acceptar altres situacions més doloroses si aquestes ens poden donar plaers més intensos i duradors.

TÍTOL DEL TEXT

 La felicitat, el màxim plaer

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text filosòfic forma part de La Carta a Meneceu, obra d’Epicur (431 aC- 270 aC), en la que es troben els ideals i la teoria característica d’Epicur, basada en l’assoliment dels plaers fugint dels dolors per tal d’arribar a la felicitat. A més destaca la seva importància cap al cos humà.

L’autor introdueix el tema de la mort d’una manera diferent ja que afirma que no hem de tenir por a la mort, encara que aquesta suposi el final de la nostra etapa vital. Però per a ell considera que la mort no existeix, és a dir, que quan nosaltres estem, la mort no està, però quan la mort està, nosaltres no estem. Per tant, és un estúpid aquell que afirma témer la mort no perquè li dolgui en el moment que es presenti, sinó perquè pateix preveient-la. Segons aquesta afirmació del filòsof el que hem de fer es viure la vida més intensament aprofundint en els plaers i gaudir de cada un d’ells individualment mentre vivim, llavors aquesta podria ser la única manera d’arribar a l’objectiu característic i comú de qualsevol ésser humà, la felicitat. La figura del savi és benaurada per Epicur, dient que aquest és l’únic capaç de mantenir un equilibri per exemple estre témer la mort i no témer-la. En la següent frase: Cal recordar també que el futur no és del tot nostre, però tampoc no ens deixa de pertànyer del tot, podem valorar-la fent referència al destí, és a dir, que hi ha una força superior que ens determina però alhora ens permet conduir les nostres pròpies accions i la nostra vida.

A continuació l’autor ens diferencia entre un seguit de plaers és a dir, aquest afirma que necessitem alguns plaers naturals per satisfer necessitats pròpiament vitals i alhora tenim altres plaers no són essencials però que juntament amb els anteriors contribueixen com a mitjà per aconseguir el fi comú, la felicitat. Seguidament, trobem que es fa referència a l’acceptació de dolors els quals després de deixar de fer mal, aportin un benefici o un plaer molt més intens i durador.

Per últim Epicur posa èmfasi en la necessitat del seny, que és l’ origen de totes les altres virtuts, i és més apreciable que la mateixa filosofia, i ens ensenya que no existeix una vida feliç sense ser al mateix temps assenyada, bella i justa; ni és possible viure amb seny, bellesa i justícia, sense ser feliç, frase textual de l’autor. Per tant, no podem distingir entre els diversos plaers sense la virtut del seny.

Quan diu: “El savi creu que val més ser assenyadament desgraciat que insensatament feliç” vol dir que és millor tenir seny i actuar bé i que per mala sort actuem malament que l’insensat encara que se senti bé amb ell mateix no s’ha parat a pensar si les seves accions són correctes o no, perquè es mostra indiferent, perquè actua sense seny i només mirant per complaure desitjos que poden ser vans.

COMPARACIÓ

Podríem establir una comparació amb els atomistes qui creuen igual que Epicur que la matèria està formada per partícules indivisibles, que presenten qualitat pròpia, és a dir, els àtoms.

Els estoics mostren una posició contrària a Epicur a causa de que el seu objectiu principal és arribar a la felicitat a la qual només es pot accedir a través del saber i la virtut.

Act.46: LA VIRTUT: ÈTICA A NICÒMAC

17. La virtut: Ètica a Nicòmac, B, 6, 1106a-1106b.

Idees principals:

Com a idees principals d’aquest text, podríem destacar, que fa referència a la virtut ètica, de manera que tal com diu en el text es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà per tal d’existir.

Títol alternatiu:

 L’ètica de les passions i les accions.

Anàlisi del text:

Aquest petit fragment, pertany a Aristòtil o també conegut com a creador de la paraula filosofia. En aquest text, l’autor fa principal referència a les virtuts morals, és a dir, a aquell tipus de virtuts que les adquirim per repetició dels actes bons i també es pot definir com un terme mitjà entre dos extrems viciosos: l’excés i el defecte tal com diu l’autor en el text.

Per altra banda, caldria destacar que pel que fa l’ètica d’ Aristòtil, té una clara voluntat d’arribar al bé, és a dir, també en altres paraules es refereix al fi. Com a fi o bé suprem podem destacar que en part es tracta de la felicitat i que aquesta, consisteix en la vida complentativa o vida de reflexió amb el que alhora està d’acord amb la virtut, és per tant, aquí en aquest moment quan apareix la divisió que fa Aristòtil durant al llarg del text, amb les que les podem diferenciar perquè són de dos caires diferents: la virtut intel·lectual (és a dir, aquell tipus de virtut que són les que controlen la part racional de l’ànima) i per altra banda la virtut moral (amb el que fa referència, tal com he dit abans a aquell tipus de virtut que les adquirim per repetició dels actes bons).

Per tal de concloure aquest petit anàlisi, caldria esmentar que Aristòtil manté una postura entre l’excés i el defecte en el que entre aquests existeix un terme mitjà, amb el que aquest terme fa referència a la moderació o també anomenat seny.

Comparació:   

Com a últim element, caldria dur a terme una breu comparació amb l’ètica Platònica, la qual es basa principalment amb la teoria de les idees. Aquest, fa una breu classificació de les parts de l’ànima amb les seves corresponents virtuts, les quals són; la part racional (saviesa) , la part irascible (valor) i per últim la part concupiscible (temprança).   

Act.45: EL PRIMER MOTOR COM A CAUSA FINAL

IDEES PRINCIPALS

El text d’Aristòtil fa referència a l’existència del primer motor que s’encarrega de donar lloc a unes altres. Es defensa una posició que afirma que tot és mogut o condicionat per una altra cosa de manera successiva i infinita, trobant-nos amb el problema de que si hi ha primers motors de manera infinita, és impossible trobar-ne el primer que mou tot, sinó que aquest s’ha de moure independentment.

                                                

TÍTOL

Allò que mou tot

ANÀLISI

Aquest fragment filosòfic forma part del llibre VIII de la Física d’Aristòtil, on s’explica una realitat suprema, el primer motor immòbil, que explica el moviment partint que el moviment és etern.

El text comença afirmant que tot allò és mogut per una altra cosa, és a dir, que les coses són dependents d’altres per poder moure’s o també que les coses es mouen per elles mateixes. Aquesta teoria del primer motor immòbil és tractada en el text mitjançant un exemple: el bastó i la pedra. En aquest cas: el bastó és el PMI de la pedra, mou la pedra, aquesta la mou la mà i la mà la mou l’home. Per tant, en aquest exemple, l’home seria el primer motor immòbil.

Aristòtil, alhora diu que les coses com són mogudes per unes altres, aquestes altres també han de ser mogudes per altres i així successivament, per això hi ha un que és mou per ell sol ja que no existeix res que el pugui moure.

Aquesta existència d’un primer motor pot ser entesa en alguns casos per una divinitat a partir de la qual tot és mou i podria ser comparable amb el Déu cristià

COMPARACIÓ

Es pot comparar el PMI amb el demiürg de Plató que feia de mitjaner entre la matèria i les idees, no el final.

També s’assembla al nous d’Anaxàgoras (homeomeries) i el final comú també és la idea de bé.

Per últim us deixo un esquema d'Aristòtil i a més un enllaç a un vídeo molt útil per saber més o per dur a terme una molt bona comparació d'Aristòtil amb altres autors: CLICK!

-SEGON TRIMESTRE

A partir d'aquí començaré a publicar les noves entrades pertanyents al segon trimestre. De manera que, les posteriors publicacions aniran relacionades amb totes les activitats i autors que realitzarem a classe durant aquest segon trimestre. Espero que gaudiu! 

Act.44: LA IMPOSSIBILITAT DEL MÓN DE LES IDEES

IDEES PRINCIPALS

Com a idees principals caldria esmentar el principi de moviment com a tema central de la física, ja que com esmenta en les primeres línies, Heràclit té raó sobre el canvi permanents perquè tot flueix de manera constant.

POSA UN TÍTOL AL TEXT

"La crítica entre grans pensadors"

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest petit fragment filosòfic pertany al llibre de metafísica d'Aristòtil. Pel que fa la metafísica, es tracta d'un llibre format per 24 capítols i tracta temes relacionats amb la filosofia primera. De manera que, podem definir la seva filosofia com una valoració o opinió del món intel·ligible,ja que diu que aquest no existeix, per tant les úniques realitats existents, són els subjectes individuals perquè és una realitat formada per éssers múltiples, és a dir canvien. Al principi del text, l'autor, anomena a Heràclit, perquè estan d'acord amb els elements que tenen un canvi constant o que tot flueix de manera natural, però Aristòtil no comparteix la idea d'inclou-re a la ciència en aquest sotmès o continu canvi. Per tant podem deduïr que fa una breu separació entre els móns (l'intel·ligible i el sensible), perquè ell defensa que només poden ser sotmesos a canvi aquells elements que pertanyin al món sensible, ja que, el món intel·ligible no existeix i la ciència estaria inclosa dins d'aquest món. 

COMPARACIÓ

Podem comprarar Aristòtil amb altres filòsofs com Plató, Heràclit, Parmènides i Zenó. Per una banda amb Plató, ja que, fa una valoració del món sensible a diferència de Plató. Seguidament, amb Heràclit, perquè està d'acord amb que el tema central de la física comprèn temes de canvi i que, aquest alhora existeix. També, una vegada comparat amb Heràclit el podriem relacionar amb Parmènides ja que estan d'acord en que del no-res,no pot sortir res i per últim el podriem relacionar també amb Zenó, ja que refuta la teoria del moviment, perquè Aristòtil creu que el moviment es tracta del pas de la potència a l'acte.

AQUÍ US DEIXO UN PETIT VIDEO PER APROFUNDIR MÉS TOTS ELS TEMES TRACTATS A CLASSE SOBRE ARISTÒTIL:

Act.43: Llibre VII de la República de Plató

IDEES PRINCIPALS
Com a les idees principals que podem trobar al llarg del text, hem de destacar les necessitats de la polis a partir d'un diàleg entre Sòcrates i Glaucó on  s'afirma que el més important és ser amo d’un mateix.
POSA UN TÍTOL AL TEXT

"Temprança dins la polis"

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text filosòfic forma part del llibre VII de la República de Plató, el qual pertany a l’etapa de maduresa de l’autor i s’estableix una relació entre la temprança i la justicia. Segons Plató esmenta que qualsevol equilibri entre totes les virtuts està relacionat amb l’ànima i en a l'hora amb les seves parts (la part racional, la part irascible i la part concupiscible). Pel que fa Plató, al llarg del text, diu que les persones són amos d’elles mateixes i per tant, són alhora esclaves d’elles mateixes i quan això succeeix és el que s’anomena la temprança , en certa manera és el mateix que tenir la capacitat de controlar els nostres desitjos i passions. Les persones han de dominar el que es bó per sobre del que és dolent i d’aquesta manera arribaran a ser ciutadans justos amb si mateixos i un model a seguir pels ciutadans. En conclusió podriem dir que tota persona que compleixi la seva funció dins la polis, sabem que la polis serà justa i alhora el ciutadà també, ja que, al cap i a la fi, mantenen una relació recíproca.

COMPARACIÓ
Aquesta posició reflectida per l’autor sobre la seva política que parla en llibres eticopolítics com La República o les lleis, és difícilment comparable amb altres autors pre-platònics perquè no es donava tant èmfasi a la política fins l’inici dels sofistes i tanmateix, perquè no de moment, fins aquest punt no trobem cap autor més que doni tanta importància a la política o al terme justícia sense relacionar-ho amb l'ànima i establint alhora tres grans diferents per a cada concepte.

Act.42: PLATÓ. LA REPÚBLICA, IV

Aquest petit fragment, pertany al llibre de la República de Plató, en el que fa referència al terme justícia.

Aquest text, comença relacionant, la ciutat i l’individu, amb el que Plató a partir de les afirmacions que realitza durant tot el text, té una clara voluntat de dur a terme un estat utòpic on s’hi estableix automàticament una relació recíproca entre l’individu i la societat amb el que els dos han de ser perfectes i justos.

De manera que, al llarg del text, es desenvolupa una idea principal en la que consta en com les persones han de fer justícia. La resposta seria fent allò que li pertoca a cadascú, ja que tothom té un rang diferent, no som iguals, i per això existeixen tres grans classificacions sobre les parts de la societat. Les quals són: en primer lloc el poble o els artesans, els quals fan referència a una classe baixa i practica les temprances. En segon lloc els guerres, els quals practiquen els valors i es tracta d’una classe mitjana. I, per últim, destacar els filòsofs, els quals representen la classe més alta,ja que practiquen la saviesa i de certa manera, tal com ens indica el text, lluiten pel bé comú i és l’únic que sap que és el bé i la justícia.

Amb això, Plató deixa un clar exemple sobre aquesta idea de classes quan diu “el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa”, per tant, l’autor deixa a veure clarament que un sabater mai podrà fer dins de la societat la funció de filòsof o guerrer, és a dir, per tal de ser just amb ell mateix i amb la societat, sempre s’haurà de mantenir en el seu propi rang, el d’artesà i per tant, practicar la temprança.    

Per concloure aquest text, cal esmentar que aquestes idees es poden resumir en que cadascú a dur a terme la seva funció dins de la societat, per tant, cada classe social ha d’estar en el seu lloc per tal d’haver justícia i tanmateix, els filòsofs han de governar, perquè són els savis de la societat i tenen dots de comandament i d’exemple moral.

EN AQUEST ENLLAÇ,PODEM VEURE LA IDEA DE PLATÓ SOBRE EL TERME JUSTÍCIA I SOCIETAT I INDIVIDU: 

Act.41: CIÈNCIA (episteme) I OPINIÓ (doxa)

"- Doncs els veritables filòsofs, qui dius que són? -em preguntà.
- Els delerosos de contemplar la veritat. Perquè els delerosos d'escoltar i
d'espectacles acullen amb goig les veus melodioses, els colors i les figures
boniques i tot el que produeixen les coses així, però el seu pensament és
incapaç de veure i acollir la naturalesa de la bellesa en si.
- Doncs sí, és ben bé així -observà.
- Però no n'hi pot haver gaires de capaços d'accedir a la bellesa en si i veure-la
en la seva essència.
- No, d'aquests n'hi haurà ben pocs.
- Doncs, a veure: el qui reconeix les coses boniques, però no la bellesa en si, i
és incapaç de seguir aquell que pretengui fer-lo arribar al seu coneixement,
aquest tal, què et sembla? Viu dormint o despert? (...) Doncs què? El qui, ben a
l'inrevés, té la bellesa en si com una cosa, i és capaç de contemplar-la en si i
també els objectes que participen d'ella, i és capaç de veure què no participa
d'ella i ella, de què no participa, aquest tal, què et sembla? Viu dormint o
despert? Doncs, dels pensaments d'aquest en direm, raonablement, per tal com
sap, 'saber', i dels de l'altre, per tal com opina, 'opinió'.
- Això mateix."

Aquest text es tracta d'un petit fragment del llibre V de la República de Plató. És un diàleg que reflecteix clarament la teoria del coneixement de Plató, introduint els aspectes o conceptes d'opinió (doxa) i ciència (episteme).

Com a títol alternatiu del text seria El filòsof, l'únic coneixedor de la veritat.

El diàleg s'inicia amb una pregunta per part de l'autor sobre qui són els veritables filòsofs i la resposta són aquests mateixos. De manera que es tracten dels únics coneixedors de la veritat i també de la causa de bellesa, ja que, per altra banda esmenta que les altres persones no coneixen ni poden arribar a conèixer aquests conceptes. Per tant, arribem a la conclusió que aquestes persones han de ser ajudades pels filòsofs per tal de passar de la pròpia opinió a la ciència perquè aquests, són totalment objectius i poden arribar a assolir les idees en si.

Segons el text, els filòsofs tenen una clara voluntat de demostrar que no podem tenir coneixement dels objectes sensibles perquè aquests estan sotmesos  a un canvi continu, ja que, un dia serà X i l’altre dia serà Y, i per aquest motiu no són fiables i no es put dur a terme una definició objectiva i vàlida.

Per tant, el veritable coneixement o ciència, es pot reduir a allò que no canvia ,ja que, seria la idea de bellesa en si, que s’esmenta en aquest text. Llavors, les persones som com deixebles que hem de seguir als filòsofs perquè aquest és l’únic que ens pot arribar a fer saber el veritable coneixement i fer-nos arribar a les idees.

Act.40: CONCLUSIÓ DE LA COMPARACIÓ ENTRE PLATÓ I ELS SOFISTES

En conclusió,podem destacar que per una banda tenen certes semblances Plató amb els Sofistes ja que a tots dos els hi preocupa el coneixement , l’educació del ciutadà, tenen com a tema central en la seva filosofia la moral, el be i la vida en societat i, per altra banda cal esmentar que tots dos comparteixen idees sociopolítiques, de manera que, tenen una gran afició per la manipulació del llenguatge. Però, encara que des del punt de vista de Plató, cal destacar que té un sentit absolut, no cobrava per ensenyar i feia diàlegs, a comparació amb els sofistes, ja que , aquests  cobraven per ensenyar , elaboraven llargs discursos i tenien un sentit relatiu, subjectiu i empíric.

Act.39: DEMIÜRG: CAUSA ORDENADORA DEL MÓN

IDEES PRINCIPALS

Pel que fa les idees principals d'aquest text, es tracten principalment de la causa ordenadora del món, és a dir, el Demiürg.

POSA UN TÍTOL AL TEXT

"L'artesà silenciós"

ANÀLISI DEL TEXT

Pel que fa aquest petit fragment, pertany a un dels escrits de Plató, en la seva etapa de vellesa, és a dir, concretament en el bloc dels diàlegs crítics, de manera que, és un escrit en el que Sòcrates, ja no és protagonista. Pel que fa la teoria de les idees platónica, és divideix en cuatre, i aquest escrit el trobariem incorporat a l'ontologia.  En aquest text, Plató diu que la idea no és un concepte mental, sinó que és una entitat extramental, és a dir, que existeix fora de la ment. Pel que fa Plató i la idea de bellesa tenia una concepció molt clara: la idea de bellesa existeix més enllà de les coses belles. Però el que és obligatori remarcar en aquest text, es tracta principalment de la diferència que estableix entre els dos móns en el sentit que hi ha una relació entre el món sensible i el món intel·ligible. Trobem dues causes, com a primera causa destacar la causa material (matèria  que està feta les coses) i la causa ordenadora ( posa en ordre les coses partint de les idees). Pel que fa el món sensible conté tots els aspectes postitius i negatius, la matèria dóna forma i apareix la causa ordenadora, és a dir el Demiürg o també anomenat artesà que moldeja i agafa les idees i a partir d'aquestes , agafa els models del món intel·ligible i amb aquests models dona forma al món sensible, de manera que , aquesta és la relació que s'estableix entre aquests móns.

Act.38: LA IGNORÀNCIA SOCRÀTICA

IDEES PRINCIPALS

Aquest diàleg filosòfic de Plató, tracta sobre la saviesa i la ignorància socràtica. L'autor es pregunta on està la màxima saviesa i casualment troba a un home amb el que Sòcrates creu que no es tan savi com aquest individu diu, només pensa saber que diferència de l'autor que com no en sap, no es pensa saber, es considera ser ignorant.

POSA UN TÍTOL AL TEXT

On està la saviesa?

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text filosòfic pertany a Plató, i en ell inclou la teoria de Sòcrates, és a dir, la seva filosofia en general.

Pel que fa a l'estructura podem destacar un gran nombre de preguntes que l'autor es formula a si mateix, intentant averiguar que és ser savi, on estar els límits del saber.

La seva frase que resumeix la seva teoria es troba en el text es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res no em penso saber.

Per tant, podem veure com Sòcrates s'atribueix a si mateix un paper d'ignorant.

És clarament el mètode socràtic ja que és irònic, mostra una aparent ignorància vers el tema i l'interlocutor respon sempre creient que ho sap i en el cas del text, que en sap més. fins al punt de no arribar a una clara conclusió entre ens dos locutors per prendre consciència de la seva ignorància. " Jo només sé que no sé res".

Act.37: MITE DE LA CAVERNA-PLATÓ

IDEES PRINCIPALS

Pel que fa les idees principals d'aquest fragment, es tracta de la diferència que s'estableixen en els diferents móns que comprenen la realitat, i què podem trobar o quins elements són imprescindibles per a cadascun d'ells.
POSA UN TÍTOL AL TEXT
El camí cap a la veritat.
ANÀLISI DEL TEXT

El mite de la caverna correspon al llibre de la República de Plató en el que Plató ens mostra dos mons; el món intel·ligible i el món sensible.

Pel que fa el món sensible correspon a les ombres que veuen els homes de la caverna que es troben presoners, símbol que representa com l’ànima de la persona es troba presonera del cos. Aquestes ombres representen que l’ésser humà només veu allò sensible, les coses que representen les idees, perque aquestes idees són els objectes del món intel·ligible il·luminades per la llum, que aquesta es tracta  del Sol i que a la vegada representa la veritat.

D’aquesta manera ens mostra que nosaltres només podem apreciar les ombres , les aparences de les coses perque les idees en si només es troben a mans dels pensadors o també anomenats filòsofs.

Tot i així Plató vol demostrar, que una vegada el presoner és alliberat, representa que dins del món intel·ligible mor i que la seva ànima és alliberada. És en aquest món on passem de la ilusió a la veritat o realitat. De manera que descobreix la veritat, però aquesta no és fàcil de descobrir ja que diu que quan mira el sol queda deslumbrat i no veu bé, per tant es queda totalment ceg.

Aquí os deixo un video molt interessant amb una breu explicació sobre el mite de la caverna:

Act.36: FILÒSOFS PRESOCRÀTICS

Aquí podem trobar de manera esquematitzada, els filòsofs presocràtics. De manera que ens pot servir d'ajuda per tal de enrecordar-nos quins eren els seus principis, els temes en els quals solien parlar en els seus escrits i més informació útil per tal de no deixar-los enrere.

Act.35: TEXTOS d'HERÀCLIT

Entre aquest recull de poemes he escollit 2-3-4-9-11.

En aquest petit fragment del text 2, de dues línies, Heràclit, ens explica que els contraris s’harmonitzen, fent referència principalment a que, aquests es necessiten per tal de ser contraris. La podem comparar quan diu que El camí que puja i el que baixa és un i el mateix, ja que continua parlant dels contraris, però concretament, en aquest text especifica que encara que existeixin els contraris,la natura és la mateixa.

Per altra banda, quan llegim La vertadera naturalesa de les coses sembla restar oculta, ens adonem quan diu que sembla restar oculta, es refereix a que l’essència de les coses no es manifesten però podem accedir a conèixer-les si tenim consciència o sabem el que realment és el logos, res a veure amb els contraris esmentats anteriorment.

Seguidament, una vegada comentat l’essència de les coses, trobem Entrem i no entrem al mateix riu, som i no som, és a dir, ell es refereix a que una cosa no és la mateixa que una altre, per tant, també la podem relacionar amb El sol és nou cada dia, ja que, tot canvia dia a dia, res és el mateix i una cosa és el passat i l’altre el futur, res a veure per part dels dos.  

Act.34: TEXTOS DE PARMÈNIDES

IDEES PRINCIPALS
La idea principal que podem extreure d'aquest fragment, és el perquè de la idea de la veritat.On fa clara referència a que no es pot passar del no-ésser al ésser, perquè sinó això seria una imperfecció i ell desde un principi sempre ha defensat que l'ésser humà és perfecte.

POSA UN TÍTOL AL TEXT

"L'eternitat de l'ésser"

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest petit fragment filosòfic pertany a Parmènides en el que ell defensa que "només podem dir i pensar que l’ésser és i existeix". 

Al llarg del fragment apareixen característiques destacables i importants de l’ésser com l’eternitat d’aquest o el fet que sigui perfecte.

Dóna importància d’immutabilitat i a que no pot desaparèixer, ja que l’ésser és perfecte.

A diferència d’ Heràclit aquest defuig de l’existència del canvi per tant, l’origen de nous éssers només pot venir d’altres éssers. Reflexem la via de la veritat de l’autor, ja que és un text que tracta de l’ésser en profunditat. On cal destacar, que la via de la veritat és un gran exercici deductiu en el qual es tracta de l'ésser i nega la validesa dels sentits, ja que, es tracten d'un parany. Per altra banda, cal destacar també la via de l'opinió, ja que, encara que no es veu reflectit en el text, és important perquè parla sobre el món de les aparences, la propietat i el canvi ens mostren que els sentits no es tracta de la veritat sinó que és una simple aparença.

COMPARACIÓ

Heràclit qui és considerat el mestre del canvi, és a dir, que totes les coses són dinàmiques (MONISME DINÀMIC) és l'autor que pot ser comparat amb Parmènides que a diferència del primer defensa un ésser immutable i etern, negant el canvi d'Heràclit. Pel que fa a les teories, el primer defensa una lluita de contraris en què sense el seu contrari les coses no poden existir i el segon l'eternitat de l'ésser.

Act.33:Anaximandre de Milet

"D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l’ordre del temps."

IDEES PRINCIPALS
Es tracta de l’únic fragment que es conserva del filòsof Anaximandre de Milet i que ens explica l’ordre del cosmos en que a través d’una causa ordenadora tot neix i es destrueix al mateix lloc indeterminat anomenat ápeiron.

POSA UN TÍTOL AL TEXT
"Un fons indeterminat per a tots; l'aperión"
ANÀLISI DEL TEXT

Pel que fa el petit text d’Anaximandre, veiem un clar exemple del pensament del filòsof sobre l’origen de totes les coses. Defensa que totes les coses existeixen a partir d’unes altres, de manera que, no trobem un límit.

En aquest petit text ens transmet una idea principal que diu que al món està envoltat per un ordre i tot està destinat a a ser etern. Però per altra banda, trobem la valuosa existència d'unes llavors amb una gran importància envers el terme justícia sobre el desordre i el caos amb la finalitat d’equilibrar-los, així com les accions injustes de l’home segons la qual tots paguem per allò que no és correcte. En conclusió, tota aquella persona que actua malament o fa quelcom que no està bé està destinat a pagar-ho.

2n de Batxillerat: Història de la Filosofia

Doncs bé, a partir d'aquesta entrada publicaré totes les activitats de segon de Batxillerat en la matèria de l'Història de la filosofia..per tant, espero que gaudiu i ànims a tothom!!!

VALORACIÓ PERSONAL DEL CURS

"L'última activitat"

Pel que fa aquesta entrada, cal destacar que serà l'última fins no començar el proper curs. Com a valoració personal de tot el curs en l'assignatura de filosofia, cal esmentar que gràcies a totes les publicacions i entrades del blog, ha sigut una assignatura més innovadora i més dinàmica a l'hora de dur a terme segons quines activitats o simplement a l'hora d'estudiar. 

Cada setmana, fem dues hores de filosofia, i les classes que hem fet fins ara, ens han ajudat a enriquir-nos de cultura i per una part també saviesa; ja que, hem sigut constants durant el curs a l'hora d'aprende totes les idees principals i diferents moviments de cada pensador. 

Per altra banda, destacar que ha estat un curs molt emocionant, i en el que m'ho he passat més bé tant com a nivell personal i cultural, i com cada any, serà un curs el qual no podrem tornar a repetir mai més. Però, no obstant això, no ens hem d'amoïnar gaire, ja que, al septembre començarem de nou amb més forces perquè, ja haurem descansat prou. 

Al septembre del 2011, vam començar amb el significat de filosofia, els diferents sabers, seguidament amb la veritat i la realitat, amb l'estudi de les cultures i diferents ètnies, hem esmentat diferents autors, l'individu en la societat, la diversitat cultural, les diferents concepcions filosòfiques sobre l'ésser humà, i per fi, ja hem arribat a l'últim temari de curs, el qual consta de les ètiques de la felicitat i de la justícia.

Per tant, arribo a la conclusió, que hem treballat molt bé, hem sigut constants i ara ve el pitjor, els trimestrals ; allò que no es pot combinar gens amb el bon temps que fa i les ganes d'estiu! 

T10: ÈTIQUES DE LA FELICITAT I LA JUSTÍCIA

"DEFINEIX"

-Intel·lectualisme moral: Idea fomentada per Sòcrates, la qual esmenta la impossibilitat d'obrar -malament expressament.

-Maièutica: fet que dona llum a la veritat.

-Hedonisme: idea que expressa que al llarg de la vida s'ha d'evitar dolor de tal manera que ser feliç es tracta d'experimentar plaer i gaudi.

-Eudemonisme: idea que expressa que la felicitat és autorealitzar-se.

-Autorealització: allò que és propi de l’ésser humà.

-Prudència: es tracta de la virtut intel·lectual que posseim els éssers humans la qual ens influeix a deliberar bé.

-Autosuficiència: vol dir a saber que no depenem de ningú i per tant valer-se per un mateix com a persona.

-Pau interior: consisteix a responsables de nosaltres mateixos, ser forts davant el sofriment i opinions adverses.

-Utilitarisme: idea que consisteix en aconseguir la major felicitat possible per a totes les persones (principi d’utilitat)

-Aritmètica del plaer: consisteix en sumar plaers i restar dolors,de tal manera que els plaers no tenen diferència ja que són iguals. 

-Ètica deontològica: s'ocupa de la forma i no en el contingut.

-Ètica teològica: teoria ètica que expressa que és més important la finalitat per sobre del deure.

-Imperatiu categòric: es tracta de diferents ordres que obliguen de forma incondicional ue s’ha de fer quelcom.

-Autonomia moral: és l'acció en la que el subjecte es dóna a si mateix una pròpia llei moral.

PORC SATISFET O ÉSSER HUMÀ INSATISFET?

"COMENTARI DE TEXT"

Stuart Mill

"Los tontos sólo conocen una cara de la situación; los sabios se molestan en profundizar en ambas. Sólo de esta forma se podrá llegar, en realidad, al fondo de cada situación. Cerrar los ojos no nos servirá de mucho. La actualidad nos bombardea con una infinidad de informaciones, unas constratadas, otras apenas importantes... en cada vez más soportes físicos, audiovisuales y digitales. Sin embargo, contrastarlas resulta cada vez más complicado y, aunque los medios de comunicación, ya nos hacen una criba previa, lo importante es confiar en nuestra capacidad crítica. No siempre será la más acertada, pero al menos es la nuestra; y eso es lo importante ¿no? Nuestra propia subjetividad aplicada a la realidad diaria. Al fin y al cabo, ésa es nuestra actualidad.

La que conformará nuestro mundo."

En la meva opinió, és millor ser un porc satisfet, ja que, la seva felicitat és d’allò més ample i momentània . En canvi, un humà insatisfet, es tracta d’aquell humà pensador que no està satisfet de si mateix, i intentar trobar la felicitat al llarg de la seva vida, però, ningú ni ell mateix, és capaç de saber si la trobarà o no.

Per altra banda, cal destacar , l’esperança o creença de saber si  la felicitat realment existeix o no. Quan s’aconsegueix aquesta? Com ho podem fer? Serà cosa del destí? Nosaltres, no sabem si aquesta serà possible que s’adreci en un moment especial de les nostres vides. Personalment, penso que, la felicitat existeix, però, no aquell tipus de felicitat en la que, en un moment considerat de la teva vida, has tingut la gran oportunitat de conèixer i per fi, una vegada trobada, ja es teva per sempre. Tot el contrari, jo crec en la felicitat momentània, en la felicitat que només succeïx per un instant, i després, aquesta desapareix. Ningú, per més diners que posseixi o per més nombrosa que sigui la seva família, no vol dir que ja tingui una felicitat absoluta, perquè al món hi ha de tot. De manera que, arribem a la conclusió en la que, jo mateixa reconec que els éssers humans, estem marcats per objectius i metes, per tal de satisfer els nostres interessos i les nostres necessitats en conjunt, per tant, una vegada assolits aquests objectius, es quan la felicitat arriba a nosaltres i ens fa sentir millors que abans. Però, no obstant això, qui diu o qui sap si el dia de demà, tot gira i ja res es com abans.