Act.53: QUI SÓC JO?

Qui sóc jo? és probablement la pregunta més desconcertant, profunda, difícil, emocionant i interessant que ens podem fer a nosaltres mateixos. És desconcertant perquè al llarg de totes les respostes i les definicions que ens donem de nosaltres mateixos sempre acabem insatisfets. Sempre hi ha una mica més. Després de qualsevol resposta arribem a un a un: “però no és realment així”. “Qui sóc jo?” sembla una pregunta simple, potser la més simple, i no obstant això ens deixa desconcertats i confosos, ja que, pensem que la sabem i en realitat no.

És profunda perquè des que la rebem , és del major interès per a nosaltres. Des de l'origen de pensar en l'ésser humà ens hem fet aquesta pregunta i ha estat motiu de les nostres reflexions. Què pot ser més important que entendre qui sóc? Em refereixo a l'ésser humà en si, ja que, gens té major profunditat que la pregunta de qui és aquest “jo mateix”. Per tant, jo només sé que sóc quelcom que ha aparegut aquí, que no sap en quin moment va començar a tenir ús de raó, però que em trobo en una espècie de món dinàmic, amb el que només passa el temps i cada vegada em faig més gran però entenc menys. Suposo que estic determinada, que no sóc lliure i que sóc quelcom que només fa que lluitar pel que vol a diari. Només sé que no sé res.

Act.52: LA IDENTITAT

Aquesta activitat, és diferent de totes les que hem fet durant el curs, ja que, hem utilitzat la xarxa social "Twitter" i hem fet una classe de filosofia molt més dinàmica. L'activitat consistia en interactuar i compartir a la xarxa les nostres opinions a mesura que anàvem veient un video sobre la tema de la Identitat, el qual, adjuntaré a continuació per tal de poder ser vizualitzat i compartit amb altres i propagar aquest tòpic tan interessant!  

A continuació podeu vizualitzar el vídeo que hem analitzat:

                                

Act.51: TAULA COMPARATIVA

AUTORS RACIONALISTES:

Act.50: RELACIÓ ENTRE MENT I COS

IDEES PRINCIPALS
Aquest fragment filòsofic pertany a René Descartes I en ell podem veure un cert dualisme del cos i la seva ment. L’autor defensa que l’únic vertader que hi ha és el jo, perquè encara no ha expressat la seva teoría sobre la demostració dels cossos i de les coses.

TÍTOL DEL TEXT

Cos i ment

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text pertany al filòsof francès, Descartes, un dels autors més característics del racionalisme. Aquest fragment el trobem en la sisena de les seves Meditacions Metafísiques, les quals sintetitzen una bona part de la teoria del filòsof. L’autor considera que la evidencia, és a dir, les idees clares i distintes ens les transmet Déu. Al llarg del fragment està presentant una unió estreta entre cos i ànima els quals són explicats com una unió accidental igual que ho afirmava Plató. El cos i l’ànima diu l’autor que se’ns presenta de forma evident per tant, no podem negar la seva existència. Descartes està dient que l’ànima pot existir independentment del cos, i això li està suposant l’afirmació de la immortalitat de l’ànima com ho feia Plató.

COMPARACIÓ L’antropologia cartesiana pot ser facilment comparada amb els dos autors clàssics més influients, tot mostrant una certa relació cap a Plató, però clarament una forta oposició amb Aristòtil. Per a Aristòtil, l’ànima i el cos es troben a la mateixa realitat com a fruit d’una unió substancial, a diferència de la de Descartes que és substancial, i s’assemblaria bastant a la teoria platònica sobre la separació del cos i ànima en dues realitats oposades. Descartes està dient que l’ànima pot existir independentment del cos, i això li està suposant l’afirmació de la immortalitat de l’ànima com ho feia Plató. A continuació, trobeu una síntesi de tota la teoria cartesiana en la qual s'inclou l'antropologia.

Per últim deixar constància d'un vídeo molt interessant sobre el dualisme antropològic de l'autor:

Act.49: DEMOSTRACIÓ DE L'EXISTÈNCIA DE DÉU

IDEES PRINCIPALS
Aquest petit fragment pertany al famós filòsof René Descartes, el qual al llarg del text desenvolupa idees relacionades amb Déu, és a dir, qui considera sumament perfecte, tal i com podem observar i analitzar detingudament durant la lectura i amb el que considera una substància infinita a diferència de nosaltres; finita.

TÍTOL DEL TEXT

L'existència d'un ésser grandiós.

ANÀLISI DEL TEXT

Al llarg del text, sen's presenta idees indubtables de desconéixer com és el cas de l'existència de Déu, amb el que l'autor considera que veritablement existeix i a més esmenta que és sumament perfecte. Però, segons la teoria que defensa l'autor, diu que hi ha una idea que no la podem tenir, ja que, no existeix exteriorment, és a dir, fa total referència a Déu. Per tant, per aquesta demostració, busca una causa, i diu que és impossible que nosaltres siguem la causa d'aquesta idea perquè nosaltres a diferència de Déu sóm substàncies finites i Ell, és infinit. Si de veritat, tal i com sen's presenta en el text  Déu es tan perfecte, podem arribar a la conclusió que existeix. Però per altra banda trobem la idea de muntanya i vall amb la que fa referència comparant-se amb Déu, o també quan diu que per ell Déu existeix tal i com ho creu amb les matemàtiques. Per tant, podem deduïr que l'autor té una clara voluntat d'expressar que la demostració de l'existència de Déu, és totalment vertadera.

COMPARACIÓ

Aquesta teoría de la demostració de l’existència de Déu i de les coses la podem comparar amb les cinc vies de Sant Tomàs d’Aquino les quals mitjançant uns arguments en conclou sempre dient que Déu és únic i el més perfecte.

Per últim a més de la presentació que us deixo aquí, m'agradaria enllaçar-vos a un link molt interessant sobre "Les proves de l'existència de Déu". (Premeu click al títol)

Descartes i la necessitat de l'existència de Déu.

Act.48: UNA ALTRA FORMULACIÓ DEL COGITO.

"Però què sé jo si no hi ha alguna altra cosa diferent de les que acabo de jutjar incertes, de la qual hom no pugui tenir el menor dubte? No hi ha Déu, o algun altre poder, que em posa a l'esperit aquests pensaments? Això no és necessari; atès que potser jo sóc capaç de produir-los per mi mateix. Jo, si més no, no sóc alguna cosa? Però ja he negat que tingués cap sentit ni cap cos. Dubto ara, perquè, què se'n segueix d'aqui? Sóc jo de tal manera dependent del cos i dels sentits que no pugui ésser sense ells? Però jo m'he persuadit que no hi havia res de res al món, que no hi havia cap cel, cap terra, cap esperit, ni cap cos; no m'he persuadit doncs també que jo no era? No, certament, jo era sense dubte, si m'he persuadit, o solament si he pensat aiguna cosa. Però hi ha una mena, no sé quina, d'enganyador molt poderós i molt astut, que empra tota la seva indústria a enganyar-me sempre. No hi ha doncs cap dubte que jo sóc, si ell m'enganya; i que m'enganyi tant com vulgui, que mai no podrà fer que jo no sigui res, en tant que jo pensi ésser alguna cosa. De manera que desprès d'haver-hi pensat bé i d'haver examinat acuradament totes les coses, cal a la fi concloure i tenir per constant que aquesta proposició «jo sóc, jo existeixo», és necessàriament veritable, totes les vegades que la pronuncio, o que la concebo en el meu esperit."

IDEES PRINCIPALS

Aquest text, pertany a René Descartes i el seu objectiu principal és arribar a la primera veritat que constitueix una partida de la filosofia, el jo. Intervé la figura del geni maligne com a divinitat enganyadora que el fa posar en dubte i el fa enganyar, però el fet de dubtar, vol dir que està pensant i en conseqüència existeix.

TÍTOL

Demostració de l’existència

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text és del filòsof racionalista Descartes, en ell es fa referència a la demostració de la existència de la filosofia primera que és el jo, però el que està intentant afirmar el filòsof és la capacitat de Déu de posar la idea en les coses, és a dir, que les idees les trobem en les coses. Però principalment l’autor ens vol transmetre el fet que ell necessita arribar a la certesa i això li suposa haver de passar per un cert grau de dubte per tal d’arribar a allò evident o cert. Descartes incorpora la personalitat del geni maligne que és com una divinitat que intenta enganyar-nos perquè dubtem fins i tot de nosaltres mateixos, però no podem dubtar del jo, perquè és la primera veritat .

COMPARACIÓ

Tot i que ja Sant Agustí parla del jo no ho desenvolupa com a tema central de la seva filosofia i és per això que Descartes obre un nou paradigma: un paradigma on la figura del jo pren el màxim protagonisme.
Per finalitzar el comentari m'agradaria compartir una presentació molt dinàmica i amb tota la informació possible sobre René Descartes titulat "Una aproximació al seu pensament", on podem trobar tot envers l'autor, les teories i els temes que tracta!

Meditacions metafísiques de Descartes (I-VI) from Enric Gil Garcia

Act.47: CARTA A MENECEU

IDEES PRINCIPALS

Aquest text filosòfic d’Epicur ens transmet que és innecessari tenir por a la mort perquè nosaltres hem d’enfocar la nostra vida a ser feliços assolint els plaers vitals diversos. D’altra banda això no significarà que haguem d’acceptar altres situacions més doloroses si aquestes ens poden donar plaers més intensos i duradors.

TÍTOL DEL TEXT

 La felicitat, el màxim plaer

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text filosòfic forma part de La Carta a Meneceu, obra d’Epicur (431 aC- 270 aC), en la que es troben els ideals i la teoria característica d’Epicur, basada en l’assoliment dels plaers fugint dels dolors per tal d’arribar a la felicitat. A més destaca la seva importància cap al cos humà.

L’autor introdueix el tema de la mort d’una manera diferent ja que afirma que no hem de tenir por a la mort, encara que aquesta suposi el final de la nostra etapa vital. Però per a ell considera que la mort no existeix, és a dir, que quan nosaltres estem, la mort no està, però quan la mort està, nosaltres no estem. Per tant, és un estúpid aquell que afirma témer la mort no perquè li dolgui en el moment que es presenti, sinó perquè pateix preveient-la. Segons aquesta afirmació del filòsof el que hem de fer es viure la vida més intensament aprofundint en els plaers i gaudir de cada un d’ells individualment mentre vivim, llavors aquesta podria ser la única manera d’arribar a l’objectiu característic i comú de qualsevol ésser humà, la felicitat. La figura del savi és benaurada per Epicur, dient que aquest és l’únic capaç de mantenir un equilibri per exemple estre témer la mort i no témer-la. En la següent frase: Cal recordar també que el futur no és del tot nostre, però tampoc no ens deixa de pertànyer del tot, podem valorar-la fent referència al destí, és a dir, que hi ha una força superior que ens determina però alhora ens permet conduir les nostres pròpies accions i la nostra vida.

A continuació l’autor ens diferencia entre un seguit de plaers és a dir, aquest afirma que necessitem alguns plaers naturals per satisfer necessitats pròpiament vitals i alhora tenim altres plaers no són essencials però que juntament amb els anteriors contribueixen com a mitjà per aconseguir el fi comú, la felicitat. Seguidament, trobem que es fa referència a l’acceptació de dolors els quals després de deixar de fer mal, aportin un benefici o un plaer molt més intens i durador.

Per últim Epicur posa èmfasi en la necessitat del seny, que és l’ origen de totes les altres virtuts, i és més apreciable que la mateixa filosofia, i ens ensenya que no existeix una vida feliç sense ser al mateix temps assenyada, bella i justa; ni és possible viure amb seny, bellesa i justícia, sense ser feliç, frase textual de l’autor. Per tant, no podem distingir entre els diversos plaers sense la virtut del seny.

Quan diu: “El savi creu que val més ser assenyadament desgraciat que insensatament feliç” vol dir que és millor tenir seny i actuar bé i que per mala sort actuem malament que l’insensat encara que se senti bé amb ell mateix no s’ha parat a pensar si les seves accions són correctes o no, perquè es mostra indiferent, perquè actua sense seny i només mirant per complaure desitjos que poden ser vans.

COMPARACIÓ

Podríem establir una comparació amb els atomistes qui creuen igual que Epicur que la matèria està formada per partícules indivisibles, que presenten qualitat pròpia, és a dir, els àtoms.

Els estoics mostren una posició contrària a Epicur a causa de que el seu objectiu principal és arribar a la felicitat a la qual només es pot accedir a través del saber i la virtut.