Act.44: LA IMPOSSIBILITAT DEL MÓN DE LES IDEES

IDEES PRINCIPALS

Com a idees principals caldria esmentar el principi de moviment com a tema central de la física, ja que com esmenta en les primeres línies, Heràclit té raó sobre el canvi permanents perquè tot flueix de manera constant.

POSA UN TÍTOL AL TEXT

"La crítica entre grans pensadors"

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest petit fragment filosòfic pertany al llibre de metafísica d'Aristòtil. Pel que fa la metafísica, es tracta d'un llibre format per 24 capítols i tracta temes relacionats amb la filosofia primera. De manera que, podem definir la seva filosofia com una valoració o opinió del món intel·ligible,ja que diu que aquest no existeix, per tant les úniques realitats existents, són els subjectes individuals perquè és una realitat formada per éssers múltiples, és a dir canvien. Al principi del text, l'autor, anomena a Heràclit, perquè estan d'acord amb els elements que tenen un canvi constant o que tot flueix de manera natural, però Aristòtil no comparteix la idea d'inclou-re a la ciència en aquest sotmès o continu canvi. Per tant podem deduïr que fa una breu separació entre els móns (l'intel·ligible i el sensible), perquè ell defensa que només poden ser sotmesos a canvi aquells elements que pertanyin al món sensible, ja que, el món intel·ligible no existeix i la ciència estaria inclosa dins d'aquest món. 

COMPARACIÓ

Podem comprarar Aristòtil amb altres filòsofs com Plató, Heràclit, Parmènides i Zenó. Per una banda amb Plató, ja que, fa una valoració del món sensible a diferència de Plató. Seguidament, amb Heràclit, perquè està d'acord amb que el tema central de la física comprèn temes de canvi i que, aquest alhora existeix. També, una vegada comparat amb Heràclit el podriem relacionar amb Parmènides ja que estan d'acord en que del no-res,no pot sortir res i per últim el podriem relacionar també amb Zenó, ja que refuta la teoria del moviment, perquè Aristòtil creu que el moviment es tracta del pas de la potència a l'acte.

AQUÍ US DEIXO UN PETIT VIDEO PER APROFUNDIR MÉS TOTS ELS TEMES TRACTATS A CLASSE SOBRE ARISTÒTIL:

Act.43: Llibre VII de la República de Plató

IDEES PRINCIPALS
Com a les idees principals que podem trobar al llarg del text, hem de destacar les necessitats de la polis a partir d'un diàleg entre Sòcrates i Glaucó on  s'afirma que el més important és ser amo d’un mateix.
POSA UN TÍTOL AL TEXT

"Temprança dins la polis"

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text filosòfic forma part del llibre VII de la República de Plató, el qual pertany a l’etapa de maduresa de l’autor i s’estableix una relació entre la temprança i la justicia. Segons Plató esmenta que qualsevol equilibri entre totes les virtuts està relacionat amb l’ànima i en a l'hora amb les seves parts (la part racional, la part irascible i la part concupiscible). Pel que fa Plató, al llarg del text, diu que les persones són amos d’elles mateixes i per tant, són alhora esclaves d’elles mateixes i quan això succeeix és el que s’anomena la temprança , en certa manera és el mateix que tenir la capacitat de controlar els nostres desitjos i passions. Les persones han de dominar el que es bó per sobre del que és dolent i d’aquesta manera arribaran a ser ciutadans justos amb si mateixos i un model a seguir pels ciutadans. En conclusió podriem dir que tota persona que compleixi la seva funció dins la polis, sabem que la polis serà justa i alhora el ciutadà també, ja que, al cap i a la fi, mantenen una relació recíproca.

COMPARACIÓ
Aquesta posició reflectida per l’autor sobre la seva política que parla en llibres eticopolítics com La República o les lleis, és difícilment comparable amb altres autors pre-platònics perquè no es donava tant èmfasi a la política fins l’inici dels sofistes i tanmateix, perquè no de moment, fins aquest punt no trobem cap autor més que doni tanta importància a la política o al terme justícia sense relacionar-ho amb l'ànima i establint alhora tres grans diferents per a cada concepte.

Act.42: PLATÓ. LA REPÚBLICA, IV

Aquest petit fragment, pertany al llibre de la República de Plató, en el que fa referència al terme justícia.

Aquest text, comença relacionant, la ciutat i l’individu, amb el que Plató a partir de les afirmacions que realitza durant tot el text, té una clara voluntat de dur a terme un estat utòpic on s’hi estableix automàticament una relació recíproca entre l’individu i la societat amb el que els dos han de ser perfectes i justos.

De manera que, al llarg del text, es desenvolupa una idea principal en la que consta en com les persones han de fer justícia. La resposta seria fent allò que li pertoca a cadascú, ja que tothom té un rang diferent, no som iguals, i per això existeixen tres grans classificacions sobre les parts de la societat. Les quals són: en primer lloc el poble o els artesans, els quals fan referència a una classe baixa i practica les temprances. En segon lloc els guerres, els quals practiquen els valors i es tracta d’una classe mitjana. I, per últim, destacar els filòsofs, els quals representen la classe més alta,ja que practiquen la saviesa i de certa manera, tal com ens indica el text, lluiten pel bé comú i és l’únic que sap que és el bé i la justícia.

Amb això, Plató deixa un clar exemple sobre aquesta idea de classes quan diu “el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa”, per tant, l’autor deixa a veure clarament que un sabater mai podrà fer dins de la societat la funció de filòsof o guerrer, és a dir, per tal de ser just amb ell mateix i amb la societat, sempre s’haurà de mantenir en el seu propi rang, el d’artesà i per tant, practicar la temprança.    

Per concloure aquest text, cal esmentar que aquestes idees es poden resumir en que cadascú a dur a terme la seva funció dins de la societat, per tant, cada classe social ha d’estar en el seu lloc per tal d’haver justícia i tanmateix, els filòsofs han de governar, perquè són els savis de la societat i tenen dots de comandament i d’exemple moral.

EN AQUEST ENLLAÇ,PODEM VEURE LA IDEA DE PLATÓ SOBRE EL TERME JUSTÍCIA I SOCIETAT I INDIVIDU: 

Act.41: CIÈNCIA (episteme) I OPINIÓ (doxa)

"- Doncs els veritables filòsofs, qui dius que són? -em preguntà.
- Els delerosos de contemplar la veritat. Perquè els delerosos d'escoltar i
d'espectacles acullen amb goig les veus melodioses, els colors i les figures
boniques i tot el que produeixen les coses així, però el seu pensament és
incapaç de veure i acollir la naturalesa de la bellesa en si.
- Doncs sí, és ben bé així -observà.
- Però no n'hi pot haver gaires de capaços d'accedir a la bellesa en si i veure-la
en la seva essència.
- No, d'aquests n'hi haurà ben pocs.
- Doncs, a veure: el qui reconeix les coses boniques, però no la bellesa en si, i
és incapaç de seguir aquell que pretengui fer-lo arribar al seu coneixement,
aquest tal, què et sembla? Viu dormint o despert? (...) Doncs què? El qui, ben a
l'inrevés, té la bellesa en si com una cosa, i és capaç de contemplar-la en si i
també els objectes que participen d'ella, i és capaç de veure què no participa
d'ella i ella, de què no participa, aquest tal, què et sembla? Viu dormint o
despert? Doncs, dels pensaments d'aquest en direm, raonablement, per tal com
sap, 'saber', i dels de l'altre, per tal com opina, 'opinió'.
- Això mateix."

Aquest text es tracta d'un petit fragment del llibre V de la República de Plató. És un diàleg que reflecteix clarament la teoria del coneixement de Plató, introduint els aspectes o conceptes d'opinió (doxa) i ciència (episteme).

Com a títol alternatiu del text seria El filòsof, l'únic coneixedor de la veritat.

El diàleg s'inicia amb una pregunta per part de l'autor sobre qui són els veritables filòsofs i la resposta són aquests mateixos. De manera que es tracten dels únics coneixedors de la veritat i també de la causa de bellesa, ja que, per altra banda esmenta que les altres persones no coneixen ni poden arribar a conèixer aquests conceptes. Per tant, arribem a la conclusió que aquestes persones han de ser ajudades pels filòsofs per tal de passar de la pròpia opinió a la ciència perquè aquests, són totalment objectius i poden arribar a assolir les idees en si.

Segons el text, els filòsofs tenen una clara voluntat de demostrar que no podem tenir coneixement dels objectes sensibles perquè aquests estan sotmesos  a un canvi continu, ja que, un dia serà X i l’altre dia serà Y, i per aquest motiu no són fiables i no es put dur a terme una definició objectiva i vàlida.

Per tant, el veritable coneixement o ciència, es pot reduir a allò que no canvia ,ja que, seria la idea de bellesa en si, que s’esmenta en aquest text. Llavors, les persones som com deixebles que hem de seguir als filòsofs perquè aquest és l’únic que ens pot arribar a fer saber el veritable coneixement i fer-nos arribar a les idees.

Act.40: CONCLUSIÓ DE LA COMPARACIÓ ENTRE PLATÓ I ELS SOFISTES

En conclusió,podem destacar que per una banda tenen certes semblances Plató amb els Sofistes ja que a tots dos els hi preocupa el coneixement , l’educació del ciutadà, tenen com a tema central en la seva filosofia la moral, el be i la vida en societat i, per altra banda cal esmentar que tots dos comparteixen idees sociopolítiques, de manera que, tenen una gran afició per la manipulació del llenguatge. Però, encara que des del punt de vista de Plató, cal destacar que té un sentit absolut, no cobrava per ensenyar i feia diàlegs, a comparació amb els sofistes, ja que , aquests  cobraven per ensenyar , elaboraven llargs discursos i tenien un sentit relatiu, subjectiu i empíric.

Act.39: DEMIÜRG: CAUSA ORDENADORA DEL MÓN

IDEES PRINCIPALS

Pel que fa les idees principals d'aquest text, es tracten principalment de la causa ordenadora del món, és a dir, el Demiürg.

POSA UN TÍTOL AL TEXT

"L'artesà silenciós"

ANÀLISI DEL TEXT

Pel que fa aquest petit fragment, pertany a un dels escrits de Plató, en la seva etapa de vellesa, és a dir, concretament en el bloc dels diàlegs crítics, de manera que, és un escrit en el que Sòcrates, ja no és protagonista. Pel que fa la teoria de les idees platónica, és divideix en cuatre, i aquest escrit el trobariem incorporat a l'ontologia.  En aquest text, Plató diu que la idea no és un concepte mental, sinó que és una entitat extramental, és a dir, que existeix fora de la ment. Pel que fa Plató i la idea de bellesa tenia una concepció molt clara: la idea de bellesa existeix més enllà de les coses belles. Però el que és obligatori remarcar en aquest text, es tracta principalment de la diferència que estableix entre els dos móns en el sentit que hi ha una relació entre el món sensible i el món intel·ligible. Trobem dues causes, com a primera causa destacar la causa material (matèria  que està feta les coses) i la causa ordenadora ( posa en ordre les coses partint de les idees). Pel que fa el món sensible conté tots els aspectes postitius i negatius, la matèria dóna forma i apareix la causa ordenadora, és a dir el Demiürg o també anomenat artesà que moldeja i agafa les idees i a partir d'aquestes , agafa els models del món intel·ligible i amb aquests models dona forma al món sensible, de manera que , aquesta és la relació que s'estableix entre aquests móns.

Act.38: LA IGNORÀNCIA SOCRÀTICA

IDEES PRINCIPALS

Aquest diàleg filosòfic de Plató, tracta sobre la saviesa i la ignorància socràtica. L'autor es pregunta on està la màxima saviesa i casualment troba a un home amb el que Sòcrates creu que no es tan savi com aquest individu diu, només pensa saber que diferència de l'autor que com no en sap, no es pensa saber, es considera ser ignorant.

POSA UN TÍTOL AL TEXT

On està la saviesa?

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text filosòfic pertany a Plató, i en ell inclou la teoria de Sòcrates, és a dir, la seva filosofia en general.

Pel que fa a l'estructura podem destacar un gran nombre de preguntes que l'autor es formula a si mateix, intentant averiguar que és ser savi, on estar els límits del saber.

La seva frase que resumeix la seva teoria es troba en el text es pensa saber alguna cosa, no sabent res, jo, com que no sé res no em penso saber.

Per tant, podem veure com Sòcrates s'atribueix a si mateix un paper d'ignorant.

És clarament el mètode socràtic ja que és irònic, mostra una aparent ignorància vers el tema i l'interlocutor respon sempre creient que ho sap i en el cas del text, que en sap més. fins al punt de no arribar a una clara conclusió entre ens dos locutors per prendre consciència de la seva ignorància. " Jo només sé que no sé res".