Act.47: CARTA A MENECEU

IDEES PRINCIPALS

Aquest text filosòfic d’Epicur ens transmet que és innecessari tenir por a la mort perquè nosaltres hem d’enfocar la nostra vida a ser feliços assolint els plaers vitals diversos. D’altra banda això no significarà que haguem d’acceptar altres situacions més doloroses si aquestes ens poden donar plaers més intensos i duradors.

TÍTOL DEL TEXT

 La felicitat, el màxim plaer

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text filosòfic forma part de La Carta a Meneceu, obra d’Epicur (431 aC- 270 aC), en la que es troben els ideals i la teoria característica d’Epicur, basada en l’assoliment dels plaers fugint dels dolors per tal d’arribar a la felicitat. A més destaca la seva importància cap al cos humà.

L’autor introdueix el tema de la mort d’una manera diferent ja que afirma que no hem de tenir por a la mort, encara que aquesta suposi el final de la nostra etapa vital. Però per a ell considera que la mort no existeix, és a dir, que quan nosaltres estem, la mort no està, però quan la mort està, nosaltres no estem. Per tant, és un estúpid aquell que afirma témer la mort no perquè li dolgui en el moment que es presenti, sinó perquè pateix preveient-la. Segons aquesta afirmació del filòsof el que hem de fer es viure la vida més intensament aprofundint en els plaers i gaudir de cada un d’ells individualment mentre vivim, llavors aquesta podria ser la única manera d’arribar a l’objectiu característic i comú de qualsevol ésser humà, la felicitat. La figura del savi és benaurada per Epicur, dient que aquest és l’únic capaç de mantenir un equilibri per exemple estre témer la mort i no témer-la. En la següent frase: Cal recordar també que el futur no és del tot nostre, però tampoc no ens deixa de pertànyer del tot, podem valorar-la fent referència al destí, és a dir, que hi ha una força superior que ens determina però alhora ens permet conduir les nostres pròpies accions i la nostra vida.

A continuació l’autor ens diferencia entre un seguit de plaers és a dir, aquest afirma que necessitem alguns plaers naturals per satisfer necessitats pròpiament vitals i alhora tenim altres plaers no són essencials però que juntament amb els anteriors contribueixen com a mitjà per aconseguir el fi comú, la felicitat. Seguidament, trobem que es fa referència a l’acceptació de dolors els quals després de deixar de fer mal, aportin un benefici o un plaer molt més intens i durador.

Per últim Epicur posa èmfasi en la necessitat del seny, que és l’ origen de totes les altres virtuts, i és més apreciable que la mateixa filosofia, i ens ensenya que no existeix una vida feliç sense ser al mateix temps assenyada, bella i justa; ni és possible viure amb seny, bellesa i justícia, sense ser feliç, frase textual de l’autor. Per tant, no podem distingir entre els diversos plaers sense la virtut del seny.

Quan diu: “El savi creu que val més ser assenyadament desgraciat que insensatament feliç” vol dir que és millor tenir seny i actuar bé i que per mala sort actuem malament que l’insensat encara que se senti bé amb ell mateix no s’ha parat a pensar si les seves accions són correctes o no, perquè es mostra indiferent, perquè actua sense seny i només mirant per complaure desitjos que poden ser vans.

COMPARACIÓ

Podríem establir una comparació amb els atomistes qui creuen igual que Epicur que la matèria està formada per partícules indivisibles, que presenten qualitat pròpia, és a dir, els àtoms.

Els estoics mostren una posició contrària a Epicur a causa de que el seu objectiu principal és arribar a la felicitat a la qual només es pot accedir a través del saber i la virtut.

Act.46: LA VIRTUT: ÈTICA A NICÒMAC

17. La virtut: Ètica a Nicòmac, B, 6, 1106a-1106b.

Idees principals:

Com a idees principals d’aquest text, podríem destacar, que fa referència a la virtut ètica, de manera que tal com diu en el text es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà per tal d’existir.

Títol alternatiu:

 L’ètica de les passions i les accions.

Anàlisi del text:

Aquest petit fragment, pertany a Aristòtil o també conegut com a creador de la paraula filosofia. En aquest text, l’autor fa principal referència a les virtuts morals, és a dir, a aquell tipus de virtuts que les adquirim per repetició dels actes bons i també es pot definir com un terme mitjà entre dos extrems viciosos: l’excés i el defecte tal com diu l’autor en el text.

Per altra banda, caldria destacar que pel que fa l’ètica d’ Aristòtil, té una clara voluntat d’arribar al bé, és a dir, també en altres paraules es refereix al fi. Com a fi o bé suprem podem destacar que en part es tracta de la felicitat i que aquesta, consisteix en la vida complentativa o vida de reflexió amb el que alhora està d’acord amb la virtut, és per tant, aquí en aquest moment quan apareix la divisió que fa Aristòtil durant al llarg del text, amb les que les podem diferenciar perquè són de dos caires diferents: la virtut intel·lectual (és a dir, aquell tipus de virtut que són les que controlen la part racional de l’ànima) i per altra banda la virtut moral (amb el que fa referència, tal com he dit abans a aquell tipus de virtut que les adquirim per repetició dels actes bons).

Per tal de concloure aquest petit anàlisi, caldria esmentar que Aristòtil manté una postura entre l’excés i el defecte en el que entre aquests existeix un terme mitjà, amb el que aquest terme fa referència a la moderació o també anomenat seny.

Comparació:   

Com a últim element, caldria dur a terme una breu comparació amb l’ètica Platònica, la qual es basa principalment amb la teoria de les idees. Aquest, fa una breu classificació de les parts de l’ànima amb les seves corresponents virtuts, les quals són; la part racional (saviesa) , la part irascible (valor) i per últim la part concupiscible (temprança).   

Act.45: EL PRIMER MOTOR COM A CAUSA FINAL

IDEES PRINCIPALS

El text d’Aristòtil fa referència a l’existència del primer motor que s’encarrega de donar lloc a unes altres. Es defensa una posició que afirma que tot és mogut o condicionat per una altra cosa de manera successiva i infinita, trobant-nos amb el problema de que si hi ha primers motors de manera infinita, és impossible trobar-ne el primer que mou tot, sinó que aquest s’ha de moure independentment.

                                                

TÍTOL

Allò que mou tot

ANÀLISI

Aquest fragment filosòfic forma part del llibre VIII de la Física d’Aristòtil, on s’explica una realitat suprema, el primer motor immòbil, que explica el moviment partint que el moviment és etern.

El text comença afirmant que tot allò és mogut per una altra cosa, és a dir, que les coses són dependents d’altres per poder moure’s o també que les coses es mouen per elles mateixes. Aquesta teoria del primer motor immòbil és tractada en el text mitjançant un exemple: el bastó i la pedra. En aquest cas: el bastó és el PMI de la pedra, mou la pedra, aquesta la mou la mà i la mà la mou l’home. Per tant, en aquest exemple, l’home seria el primer motor immòbil.

Aristòtil, alhora diu que les coses com són mogudes per unes altres, aquestes altres també han de ser mogudes per altres i així successivament, per això hi ha un que és mou per ell sol ja que no existeix res que el pugui moure.

Aquesta existència d’un primer motor pot ser entesa en alguns casos per una divinitat a partir de la qual tot és mou i podria ser comparable amb el Déu cristià

COMPARACIÓ

Es pot comparar el PMI amb el demiürg de Plató que feia de mitjaner entre la matèria i les idees, no el final.

També s’assembla al nous d’Anaxàgoras (homeomeries) i el final comú també és la idea de bé.

Per últim us deixo un esquema d'Aristòtil i a més un enllaç a un vídeo molt útil per saber més o per dur a terme una molt bona comparació d'Aristòtil amb altres autors: CLICK!

-SEGON TRIMESTRE

A partir d'aquí començaré a publicar les noves entrades pertanyents al segon trimestre. De manera que, les posteriors publicacions aniran relacionades amb totes les activitats i autors que realitzarem a classe durant aquest segon trimestre. Espero que gaudiu! 

Act.44: LA IMPOSSIBILITAT DEL MÓN DE LES IDEES

IDEES PRINCIPALS

Com a idees principals caldria esmentar el principi de moviment com a tema central de la física, ja que com esmenta en les primeres línies, Heràclit té raó sobre el canvi permanents perquè tot flueix de manera constant.

POSA UN TÍTOL AL TEXT

"La crítica entre grans pensadors"

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest petit fragment filosòfic pertany al llibre de metafísica d'Aristòtil. Pel que fa la metafísica, es tracta d'un llibre format per 24 capítols i tracta temes relacionats amb la filosofia primera. De manera que, podem definir la seva filosofia com una valoració o opinió del món intel·ligible,ja que diu que aquest no existeix, per tant les úniques realitats existents, són els subjectes individuals perquè és una realitat formada per éssers múltiples, és a dir canvien. Al principi del text, l'autor, anomena a Heràclit, perquè estan d'acord amb els elements que tenen un canvi constant o que tot flueix de manera natural, però Aristòtil no comparteix la idea d'inclou-re a la ciència en aquest sotmès o continu canvi. Per tant podem deduïr que fa una breu separació entre els móns (l'intel·ligible i el sensible), perquè ell defensa que només poden ser sotmesos a canvi aquells elements que pertanyin al món sensible, ja que, el món intel·ligible no existeix i la ciència estaria inclosa dins d'aquest món. 

COMPARACIÓ

Podem comprarar Aristòtil amb altres filòsofs com Plató, Heràclit, Parmènides i Zenó. Per una banda amb Plató, ja que, fa una valoració del món sensible a diferència de Plató. Seguidament, amb Heràclit, perquè està d'acord amb que el tema central de la física comprèn temes de canvi i que, aquest alhora existeix. També, una vegada comparat amb Heràclit el podriem relacionar amb Parmènides ja que estan d'acord en que del no-res,no pot sortir res i per últim el podriem relacionar també amb Zenó, ja que refuta la teoria del moviment, perquè Aristòtil creu que el moviment es tracta del pas de la potència a l'acte.

AQUÍ US DEIXO UN PETIT VIDEO PER APROFUNDIR MÉS TOTS ELS TEMES TRACTATS A CLASSE SOBRE ARISTÒTIL:

Act.43: Llibre VII de la República de Plató

IDEES PRINCIPALS
Com a les idees principals que podem trobar al llarg del text, hem de destacar les necessitats de la polis a partir d'un diàleg entre Sòcrates i Glaucó on  s'afirma que el més important és ser amo d’un mateix.
POSA UN TÍTOL AL TEXT

"Temprança dins la polis"

ANÀLISI DEL TEXT

Aquest text filosòfic forma part del llibre VII de la República de Plató, el qual pertany a l’etapa de maduresa de l’autor i s’estableix una relació entre la temprança i la justicia. Segons Plató esmenta que qualsevol equilibri entre totes les virtuts està relacionat amb l’ànima i en a l'hora amb les seves parts (la part racional, la part irascible i la part concupiscible). Pel que fa Plató, al llarg del text, diu que les persones són amos d’elles mateixes i per tant, són alhora esclaves d’elles mateixes i quan això succeeix és el que s’anomena la temprança , en certa manera és el mateix que tenir la capacitat de controlar els nostres desitjos i passions. Les persones han de dominar el que es bó per sobre del que és dolent i d’aquesta manera arribaran a ser ciutadans justos amb si mateixos i un model a seguir pels ciutadans. En conclusió podriem dir que tota persona que compleixi la seva funció dins la polis, sabem que la polis serà justa i alhora el ciutadà també, ja que, al cap i a la fi, mantenen una relació recíproca.

COMPARACIÓ
Aquesta posició reflectida per l’autor sobre la seva política que parla en llibres eticopolítics com La República o les lleis, és difícilment comparable amb altres autors pre-platònics perquè no es donava tant èmfasi a la política fins l’inici dels sofistes i tanmateix, perquè no de moment, fins aquest punt no trobem cap autor més que doni tanta importància a la política o al terme justícia sense relacionar-ho amb l'ànima i establint alhora tres grans diferents per a cada concepte.

Act.42: PLATÓ. LA REPÚBLICA, IV

Aquest petit fragment, pertany al llibre de la República de Plató, en el que fa referència al terme justícia.

Aquest text, comença relacionant, la ciutat i l’individu, amb el que Plató a partir de les afirmacions que realitza durant tot el text, té una clara voluntat de dur a terme un estat utòpic on s’hi estableix automàticament una relació recíproca entre l’individu i la societat amb el que els dos han de ser perfectes i justos.

De manera que, al llarg del text, es desenvolupa una idea principal en la que consta en com les persones han de fer justícia. La resposta seria fent allò que li pertoca a cadascú, ja que tothom té un rang diferent, no som iguals, i per això existeixen tres grans classificacions sobre les parts de la societat. Les quals són: en primer lloc el poble o els artesans, els quals fan referència a una classe baixa i practica les temprances. En segon lloc els guerres, els quals practiquen els valors i es tracta d’una classe mitjana. I, per últim, destacar els filòsofs, els quals representen la classe més alta,ja que practiquen la saviesa i de certa manera, tal com ens indica el text, lluiten pel bé comú i és l’únic que sap que és el bé i la justícia.

Amb això, Plató deixa un clar exemple sobre aquesta idea de classes quan diu “el principi que qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no una altra cosa”, per tant, l’autor deixa a veure clarament que un sabater mai podrà fer dins de la societat la funció de filòsof o guerrer, és a dir, per tal de ser just amb ell mateix i amb la societat, sempre s’haurà de mantenir en el seu propi rang, el d’artesà i per tant, practicar la temprança.    

Per concloure aquest text, cal esmentar que aquestes idees es poden resumir en que cadascú a dur a terme la seva funció dins de la societat, per tant, cada classe social ha d’estar en el seu lloc per tal d’haver justícia i tanmateix, els filòsofs han de governar, perquè són els savis de la societat i tenen dots de comandament i d’exemple moral.

EN AQUEST ENLLAÇ,PODEM VEURE LA IDEA DE PLATÓ SOBRE EL TERME JUSTÍCIA I SOCIETAT I INDIVIDU: