Tots sabem que a l'etapa infantil, els nens necessiten un suport o un model a seguir per adquirir els seus coneixements. Aquest model sol ser prioritàriament els pares i en un segon terme es troben els avis i altres adults propers, (aquests últims comencen a tenir major rellevància ja que cada vegada, són ells els que cuiden als nens). Però bàsicament els dos pilars que sostenen el suport o model a seguir per adquirir tals coneixements són el pare i la mare.
Per això des de ben petits necessitem un bon àmbit familiar, ja que el desenvolupament de qualsevol nen és molt important de cara al seu futur. No obstant això , els meus pares, des de petita, sempre m’han ensenyat diferents factors els quals han considerat que era millor per a mi; hem van ensenyar i encara ho fan, normes d’educació , que puc aconseguir tot el que hem proposi, a assumir responsabilitats i aprendre dels meus propis errors, a superar-me a mi mateixa, a buscar, aprofitar i crear noves oportunitats pel meu futur, a que les coses petites es fan grans dia a dia amb diferents esforços i la felicitat depèn d’un mateix.
Per altre banda, no m’ha faltat mai de res, tot el que he desitjat l’he obtingut i això son aspectes que s’han d’agraïr sempre.
Karl Popper, en aquest text, esmenta que els enunciats empírics no es poden verificar totalment, però si que es poden falsejar mitjançant proves empíriques. I principalment ens fa saber que es possible deduir a partir de la veritat d’un anunciat singular, la falsedat d’un enunciat universal.
Les idees principals del text es basen en que Karl Popper només admet un sistema científic que es pugui demostrar de manera experimental amb una pràctica, i exalta que s’ha de fer enunciats de manera inductiva.
Com a títol personal: Una distància de la falsedat
Popper defensa molt bé que una hipòtesi o teoria científica és un enunciat universal, la veritat del qual no pot demostrar-se, perquè cap sèrie finita d'observacions -cap procediment inductiu- pot establir la confirmació d'una hipòtesi, però la falsedat de la qual sí que pot determinar-se, mitjançant la refutació o falsació d'aquesta.
Aquest text es basa principalment en tot el que defensa i es veu de manera molt clara, ja que, exposa les seves idees de manera que es poden reflectir clarament en el text. No admet cap sistema que no es pugui comprovar experimentalment, de manera que ja s’oposa al criteri de verificació, defensant que només s’ha d’adoptar la postura de la falsació
Javier Bustamante Donas és Metge en Filosofia i Ciències de l'Educació per l’ Universitat de Madrid i ha realitzat un doctorat en Ciència, Tecnologia i Societat.
Amb el seu llibre "Societat informatitzada, Societat Deshumanitzada?" va guanyar l’any 1994 el “Premio Fundesco”. En aquest fragment s’utilitza la realitat virtual ,en la que actualment es fa servir per referir-nos al conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic, com pot ser l’ordinador o qualsevol altre aparell. Però no només la tecnologia és capaç de generar aquest tipus de realitat, sinó que hi ha productes de la ficció o la fantasia que també ho poden fer.
La realitat virtual ha eliminat la frontera entre la realitat i la irrealitat. En la Realitat Virtual les persones poden dur a terme accions, desenvolupar experiències, interaccionar i relacionar-se,construiri reconstruir la sevaidentitat, és a dir, alhora d’utilitzar xarxes socials hi ha individus que volen exhibir-se com són en la realitat , però només tenint en compte, allò que vulguin que es pensi i que sigui real d’aquest.L'àmplia varietat de possibilitats que ofereix,dóna a conèixer uns certs avantatges que cal destacar , com per exemple: la realitat virtual és compartida en el sentit de la navegació per escenaris virtuals , diferents programes o xarxes socials amb altres persones i no de forma física sinó percebuda i com a últim concepte la realitat virtual conviu amb el món físic .
Imaginem, diu Plató, la situació següent: una caverna profunda en el fons de la qual hi ha uns presoners que es troben immobilitzats des de sempre. Estan lligats de tal manera que només poden mirar cap al davant, on es troba la paret de l’esmentada cova en la que es projecten unes ombres engendrades per un foc situat en un petit promontori interior i que il·lumina unes figures transportades per altres homes que caminen per una senda, després dels presoners, i separat d’aquests per un petit mur, com les mampares dels titellaires. Aquests caminants porten escultures i figures diverses, fetes també de diversos materials, les ombres dels quals són l’únic que els presoners del fons poden veure, de forma que, per a ells, que no coneixen una altra cosa, aquelles ombres, són la vertadera i única realitat, i a elles atribueixen els sons i paraules proferides pels homes que, darrera d’ells, transporten les figures projectades. Què succeiria -pregunta el Sòcrates del diàleg platònic- si s’alliberés a un d’aquests presoners i se l’obligués a la força a mirar primer les imatges que transporten els altres homes, al foc després i més tard a ascendir cap a l’exterior de la caverna? (Plató insisteix que el presoner hauria de ser arrossegat a la força, ja que de grat no voldria abandonar la seva situació atès que no en coneix cap altra). El presoner quedaria primer com cegat en veure directament la llum del foc i creuria que qui li impulsa cap a fora l’està enganyant. Però, a poc a poc, a mesura que vagi ascendint cap a l’autèntica realitat, cap a l’exterior de la caverna, s’aniria donant compte de l’engany de la seva situació anterior i prendria consciència de la seva condició de presoner alliberat. Ja a l’exterior, podria veure primer les ombres dels objectes reals, i s’adonaria que aquestes ombres són ben diferents de les anteriors, ja que no són projectades per un foc sinó pel sol, i no ho són d’imatges o escultures, sinó de vertaderes realitats. Després, podria observar directament el món real i, per fi, el sol mateix. Fora ja de la caverna (és a dir, fora ja de la ignorància) no necessitaria que ningú el continués impulsant per la força, sinó que voluntàriament prosseguiria la seva investigació. Arribat a aquest punt, es donaria compte que la realitat existent a l’interior de la caverna és una còpia de l’autèntica realitat del món exterior; es donaria compte, també, que les ombres del fons de la cova són doblement artificials, ja que són ombres d’imatges artificials que són còpies de realitats externes, i projectades per un foc que és com una pàl·lida imitació del sol. Per fi, es donaria compte també que el sol és, en certa forma, la causa de tot el que existeix, ja que sense ell no hi hauria ni dia ni nit, ni estacions, ni vida sobre la terra ni, per tant, escultures, foc, presoners ni ombres en els fons de la cova.
En tal situació, no tindria cap enveja ni cap enyorança del seu anterior estat i més aviat tendiria a tornar a l’interior de la caverna per alliberar els seus antics companys d’ignorància. Però aquest treball d’alliberament seria interpretat pels seus antics companys com un engany, ja que, desconeixedors de la vertadera realitat, preferirien continuar mantenint la seguretat de les seves acostumades creences abans que enfrontar-se a un món desconegut, raó per la qual, i en clara al·lusió a la mort de Sòcrates, matarien si poguessin a aquell que intentés alliberar-los i treure’ls de la seva complaguda i segura ignorància.
Els homes comencen i van començar sempre a filosofar moguts per l'admiració; al principi , admirats davant els fenòmens sorprenents més comuns ; després,avançat a poc a poc i plantejant-se problemes més grans ,com els canvis de la lluna i els relatius al sol i a les estrelles , i la generació de l'univers. Però el que es planteja o s'admira , reconeix la seva ignòrancia. ( Per això també el que estima els mites és una certa manera filòsofs: ja que el mite consta d'elements meravellosos.) De manera que, si van filosofar per fugir de la ignorància , és clar que bsucaven el saber en vista del coneixement, i no per alguna utilitat . I així ho testimonien els fets. Perquè aquesta disciplina va començar a buscar-se quan ja existien totes les coses necessàries i les relatives al descans i l'ornament de la vida. És , doncs , evident que no la busquem per cap altra utilitat , sinó que, tal com anomenem home lliure al que ho és per si mateix i no per un altre, així considerem aquesta com l'única ciència lliure, ja que ho és per si mateixa.
Aristòtil, Metafísica
Títol: Moguts per l'admiració
Idees principals del text:
-Van començar a filosofar perquè estaven moguts per una admiració -Plantejar problemes (canvis de la lluna, sol,estrelles i l'univers) -Van filosofar per fugir de la ignorància -Filosofia és una ciència lliure, ja que ho és per si mateixa.
Quin és l'origen de la filosofia?
Segons l'autor d'aquest text, Aristòtil, l'origen de la filosofia són els problemes que es plantejaven cada i s'anaven fent cop més grans. Es qüestionaven els canvis de certs factors.
Què significa que van filosofar per fugir de la realitat?
Significa que aquests filòsofs no hi trobaven respostes per les grans qüestions que ells mateixos filosofaven.
Sóc l'Alba Sancho, alumna de 2n de Batxillerat social del col·legi Sant Andreu i aquest és el meu blog de filosofia, on aniré publicant entrades relacionades amb les activitats que realitzarem a classe.
