T8: CONCEPCIONS FILOSÒFIQUES DE L'ÉSSER HUMÀ

Monisme materialista: teoria que explica el psiquisme humà com a conseqüència del cervell tan desenvolupat que tenim els éssers humans.

Materialisme emergentista: és una de les dues posicions monistes materialistes que consideren que el que és metal no es redueix a allò que és físic, però si que emergeix evolutivament del que és físic. 

Dualisme platònic: és una posició que defensa que l'ésser humà està compost de cos i ànima i que aquesta, és immortal i immaterial. Hi trobem com a capdavanter a Plató.

Hilemorfisme: posició la qual defensa que el cos és la base material i l'ànima és la forma substancial. Hi trobem com a capdavanter a Aristòtil. Cal destacar que l'ànima dóna vida al cos i formen part de la mateixa realitat.

Dualisme interaccionista: és la tesis que defensa que ment i cervell són dues realitats diferents , reclamen una ment autoconscient, la interacció entre el que és físic i és mental i exposa que hi ha una altra realitat , denominada <<ego>>.

Raó teòrica: s'ocupa d'allò que no pot ser d'altre manera, com és el cas dels objectes o esdeveniments i els fets es poden explicar.

Raó pràctica: és la que s'encarrega de plantejar quins fins hem de perseguir els éssers humans , i es pot anomenar també raó prudencial , fent referència al fet d'aconseguir la felicitat, ja que es tracta del seu principal i únic objectiu.

Raciovitalisme: concepció desenvolupada per José Ortega y Gasset, la qual defensa que la raó vital no és la vida com a raó sinó com un element constitutiu de la vida.

Acció comunicativa: acció orientada a l'entesa i al consens entre diferents interlocutors. Té com a objectiu principal assolir la comprensió.

Acció estratègica: vol aconseguir l'èxit a partir de diferents mitjans.

Persona (Boeci): definició formulada per Boeci, la qual defineix la persona com a substància individual de naturalesa racional.

Dignitat: és un dret de les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer la seva vàlua com a persones humanes. 

Existència encarnada: vol dir que les persones existeixen i estan dotades d'una interioritat que els permet sortir de si mateixos i obrir-se ca a altres coses.

Compromís: es tracta del conjunt de promeses compartides en què intervè la llibertat de cada persona i alhora forja la seva identitat.

Proximitat: consisteix en la donació de quelcom del propi ésser a una altra persona, sigui qui sigui, només pel fet de necessitar-ho.

L'AMOR COM A RESPONSABILITAT PERSONAL

"COMENTARI DE TEXT"

L’amor és un gran afecte cap a altres persones, objectes o éssers i creure que l’amor és,només, una concordança de sentiments entre dues persones és del tot fals. Segons la intensitat i l’objectiu del sentiment es pot distingir diferents tipus d’amor, com és el cas de l’amor d’amics o amistat, l’amor filial, maternal o qualsevol que es dóna entre membres de la mateixa familia, amor cap a les coses, llocs, animals i amor de parella. Tots aquests, no tenen la mateixa forma, però si el mateix objectiu; el fet d’estimar.

En aquest text, Martin Buber, un pensador jueu, d’rogien austríac, esmenta que l’amor som  nosaltres mateixos, és a dir, la relació entre el   jo   i   t u els   quals,   protagonit zen   la  relació   amorosa.   Si  aquesta  relació es   degrada  (i   el   mateix   passa  en   l’amistat ),aquesta  connexió   passa a  ser   una  freda  coneixença:   tant  el  “tu”   com el  “ jo”   han  canviat .   Quan   el “tu” ,ja  no   és   més   que  algú   que,   fa  temps ,  va ser  conegut ,   per   l’altre banda, el  “jo”,   és  per   a  al “tu”  un   record super vivent. Aquesta seria la conseqüència de l’absència d’amor en tot tipus de relacions. Però no obstant això la idea principal del text , seria el fet de que l ’amor  converteix  les  persones  en   una unitat  superior  que les  inclou  i  que és  la relació  immediata entre jo  i  t u  ( no ell o ella) i desapareix automàticament el terme desigualtat.