Imaginem, diu Plató, la situació següent: una caverna profunda en el fons de la qual hi ha uns presoners que es troben immobilitzats des de sempre. Estan lligats de tal manera que només poden mirar cap al davant, on es troba la paret de l’esmentada cova en la que es projecten unes ombres engendrades per un foc situat en un petit promontori interior i que il·lumina unes figures transportades per altres homes que caminen per una senda, després dels presoners, i separat d’aquests per un petit mur, com les mampares dels titellaires. Aquests caminants porten escultures i figures diverses, fetes també de diversos materials, les ombres dels quals són l’únic que els presoners del fons poden veure, de forma que, per a ells, que no coneixen una altra cosa, aquelles ombres, són la vertadera i única realitat, i a elles atribueixen els sons i paraules proferides pels homes que, darrera d’ells, transporten les figures projectades. Què succeiria -pregunta el Sòcrates del diàleg platònic- si s’alliberés a un d’aquests presoners i se l’obligués a la força a mirar primer les imatges que transporten els altres homes, al foc després i més tard a ascendir cap a l’exterior de la caverna? (Plató insisteix que el presoner hauria de ser arrossegat a la força, ja que de grat no voldria abandonar la seva situació atès que no en coneix cap altra). El presoner quedaria primer com cegat en veure directament la llum del foc i creuria que qui li impulsa cap a fora l’està enganyant. Però, a poc a poc, a mesura que vagi ascendint cap a l’autèntica realitat, cap a l’exterior de la caverna, s’aniria donant compte de l’engany de la seva situació anterior i prendria consciència de la seva condició de presoner alliberat. Ja a l’exterior, podria veure primer les ombres dels objectes reals, i s’adonaria que aquestes ombres són ben diferents de les anteriors, ja que no són projectades per un foc sinó pel sol, i no ho són d’imatges o escultures, sinó de vertaderes realitats. Després, podria observar directament el món real i, per fi, el sol mateix. Fora ja de la caverna (és a dir, fora ja de la ignorància) no necessitaria que ningú el continués impulsant per la força, sinó que voluntàriament prosseguiria la seva investigació. Arribat a aquest punt, es donaria compte que la realitat existent a l’interior de la caverna és una còpia de l’autèntica realitat del món exterior; es donaria compte, també, que les ombres del fons de la cova són doblement artificials, ja que són ombres d’imatges artificials que són còpies de realitats externes, i projectades per un foc que és com una pàl·lida imitació del sol. Per fi, es donaria compte també que el sol és, en certa forma, la causa de tot el que existeix, ja que sense ell no hi hauria ni dia ni nit, ni estacions, ni vida sobre la terra ni, per tant, escultures, foc, presoners ni ombres en els fons de la cova.
En tal situació, no tindria cap enveja ni cap enyorança del seu anterior estat i més aviat tendiria a tornar a l’interior de la caverna per alliberar els seus antics companys d’ignorància. Però aquest treball d’alliberament seria interpretat pels seus antics companys com un engany, ja que, desconeixedors de la vertadera realitat, preferirien continuar mantenint la seguretat de les seves acostumades creences abans que enfrontar-se a un món desconegut, raó per la qual, i en clara al·lusió a la mort de Sòcrates, matarien si poguessin a aquell que intentés alliberar-los i treure’ls de la seva complaguda i segura ignorància.
Tot el nostre món és una simple aparença.
